martes, 6 de octubre de 2015

RIBA DE L'ALÈ

Imagen cogida de la red





RIBA DE L'ALÈ



Mentre que el temps ens divideix, el sudari trencat dels cantons i l’alé
últim de la pedra: en la dura fondalada de l’horitzó, sagnen els porus
totes les pors, l’encaix de la saliva, l’immens animal que ens colpeja
la consciència fins gitar-nos a la intempèrie,
on els porus descendeixen a l’argent viu impermeable dels pneumàtics.
(Un camina entre gallons esmolats de boques, plats, burilles, estranys barrets
de vigília i absències; en el foc fosc del desencert, el cavall abissal de les criptes obri els ulls dels gesmils irrenunciables, l’alt estany dels ecos, les hores de llet negra a la pàgina intravenosa
de les paraules.)
Sempre polsa el temps els seus mocadors en promontoris de saliva.
El mur de l’enderroc ens contagia: el mur fosc de la carn que petrifica;
baixem a la riba prima dels records, al riu proper
que es troba en la dentadura del misteri: és tan modest el cresol
que qualsevol s’ensopega amb teranyines o aqueixos abocadors que abrasen ombres.
Vivim, de sobte, atrets pels colps d’aquest món de silencis bulliciosos, marcits d’aire
                                                                                                                                                  {i paraules.
Clama la riba de la llengua davant dels udols, la saliva ferotge de la soledat,
el forcejament davant de l’ull dels desvetlaments, la manta innocent de carrers i racons.
(El temps aclimata els nostres ardors, no pas els desvelatments i ganivets, no pas les zones
dels sords, no pas la cendra conreada en la remor, no pas aquests dies d’excelsa
foscor.) Quan apareixerà la llum plena, serà la cara sencera i l’ala,

l’horitzó en el seu darrer despullament…

sábado, 3 de octubre de 2015

HORES INÚTILS

Imagen cogida del FB de Pere Bessó




HORES INÚTILS




Davant dels racons destrossats de la memòria, la monotonia d’aquests dies
inútils, i el consegüent rovell als cossos alienats.
Les caretes tenen la seua pròpia litúrgia, així com ombres i vertigens inexplicables, 
com els buits al límit de la mitjanit.
En l’òxid sinuós de les setmanes, aquesta bestialitat de boques precipitades,
l’amor i els forats que provoca: hi ha noms que ens conviden a l’extermini,
a l’enveja i a les parets obscenes de la ciutat que raja en les nostres
dents, com un altre cèntim ennegrit al paviment.
Qui són els màrtirs en aquesta intensitat de rostres confusos i ferotges?
Cap a quina indiferència bateguen les hores?
Sorgeixen coàguls pertot. Sovint se’m fa confús un món feliç.
Una sola mirada pot petrificar les ferides o la nuesa.
Un sol eco es torna implacable al voltant dels gossos que vaguen
a l’alba i s’hi pixen damunt.
(Darrere de tants fantasmes i bordells exaspera el seudomoral i el fals
seny; totes aquestes hores tenen ull de cíclop.
Res no és invisible per bé que les mosques s’amaguen darrere dels jardins.
Al degoteig la taca groga de l’alé, o el formigueig del xiprer mossegant
el trau obert del sòrdid. En acabant el món, només de les traces.
—Nosaltres, els que vivim sempre al límit, no tenim mur que preserve
la intimitat; estem a mercé de la cendra puixant.)
Si algú ho dubta, haurà —siga com siga— d’escapar del foc…



viernes, 2 de octubre de 2015

RESQUILLS DE LA NIT

Imagen cogida del FB de Pere Bessó




RESQUILLS DE LA NIT




En estelles menudes l’inaudible del tamboret immobilitzat en els sentits.
En el cercle de la nit els resquills sense retard en les ninetes:
Al començament dels temps ja hi havia cicatrius i ombres interminables.
—Avui no és cap excepció: en la intempèrie, l’òliva inerme de la consciència,
els espills de fang en el desencert dels reixats de filferro,
els cadenats que fan impossible el desguàs de la boca. Sempre és el mateix:
necessitem mocadors i mantes i dentífricis i sabó de porc.
Sovint respirem en els buits de naips i pneumàtics.
Es perden els litorals cada vegada que pense en el revers de les monedes;
dins del barret la banalitat de les hòsties,
i aquest foc en la trinitat de les paraules. I aquest univers lletós de bocins.
I aquest sol negre en la ambigüitat equestre de la boirina.
En realitat els resquills mai no han tingut calendari pòstum:
enmig del bosc són presents. Ho sé, després de llegir una a una
les polzades d’escates, aqueixos estranys resquills, pròsperes en la gola
de la nit, en l’edat seminal de les clavegueres.
Cadascú apunta la necessària foscor dels abismes, el túnel de pedra
de l’alé, o el vell congost de l’abandó.
En l’aritmètica, ningú no surt il·lés; ningú no deixa de ser notícia: vivim
en una transició perversa del temps i no hi ha asil, més que en la carronya.
—Tu ho saps, quan la sequera es torna al·legoria en l’entraya.
Davant de tants absurds de dents, l’amargor descalça de la claredat…



miércoles, 30 de septiembre de 2015

ULLS FREDS

Imagen cogida de la red




ULLS FREDS




“…Totes les aigues van als ulls freds del temps”, a aquells cossos amargs
que esclaten de desesperança; davall de la flor fúnebre de les llànties,
la nuesa que roda escanyada de robes.
Mentre que l’esbarzer s’avança a la set, el cor vast de la nit: tot ací,
el tatuatge despietat de les humitats penjat de la botigueta, l’hora sobtosa
en els buits, les vísceres precedides de la ignomínia.
En els sanglots negres de les entranyes avall, corren les bèsties i els ocells 
de l’abandó com dramàtics dèbits: es llostreja en la verema del no-res
sense cap altre símbol davant dels ulls, més que la bèstia del fem als sentits.
Pesen les mar ques fosques de l’alé al pit; ací, les cortines de fum
congelades en les finestres, les distàncies entre lluernes i llampecs,
les bastides per a pujar al mercat (sempre esponjós de papers bruts
i verdures plogudes i paraules que olen a gentada);
però en la remor dels sostres, esgarrapa la molsa el seu camí. Colpeja parets.
Emigren les històries mútues des de les mirades envellides de la salmorra.
Emigren els ocells i la seua collita de barrets: el foc arria la tempesta.
En la promiscuïtat de la tristesa i la desesperació, l’horitzó s’agenolla
en el plor mentre que es definitiva la destrossa.
Aquest temps és imponent com un cavall sense domar: floregen els taüts 
com una epopeia quotidiana; s’obri la ressonància de moltes polifonies,
—a l’entremig—, l’eloquència dels ossos i els seus axiomes clericals.
Hi ha fred als ulls i també llenguatges sords a la vora de la boira…



sábado, 19 de septiembre de 2015

EL CARRER

Imagen cogida del FB de Pere Bessó




EL CARRER




Vull dir aquests carrers que abracen les meues sabates, tebis d’ossos i mans.
Imprescindibles en la resistència de la jornada com les poques o moltes
paraules que aprenguérem en la història de la nit.
Per als jocs, els obligats adjectius al paladar, les excuses de sempre,
els oficis allargats de la rebel·lia.
Ens abriga l’arbre dels buits, les imprecacions i els assassinats, la queixa
i l’engany i els espills possibles on l’instint colpeix els monòlegs
incerts dels pneumàtics.
Davant de la paraula, els forns i aqueixa sensació de sermó del rent.
Molt sovint ens martiritza o commou aquesta porta de vísceres corrosives.
Ens martiritzen els falsos moneders de les boques de carrers pregones 
i pronunciades, les finestres anàrquiques de les coves, o la simple dialèctica
del despietat que es torna el temps i el seu sentit contraposat.
En la seqüència de l’asfalt, tot ho esqueixa el desendreçament, la pisa revelada
en la sabata, o la llengua de llum damunt d’algun escarabat.
Llevat de la repugnància reiterativa de cert hedonisme, 
l’asfalt excedeix tota fragor de severs hiatus interpretatius: davant
dels sumaris de l’alé, les explicacions de la superficialitat, els crits
i assassins a sou, el plànol cartesià en el relleu dels ganivets.
El carrer és tan sols el pròleg per a comprendre l’arrel invertida dels incendis; 
Davant de cada pèrdua, albirem el salt mortal de la impotència i la seua simbiosi.



viernes, 18 de septiembre de 2015

INVENTARI DE L’OBLIT

Imagen cogida de la red




INVENTARI DE L’OBLIT




A l’armari, la lluna plena; i damunt del estrèpit, un cresol furiós d’ombres.
Dreçats en la pell els calaixos de les setmanes i coberts d’oblits.
En les andanes de la nit, la glopada de records, crepitants els pedrenys
de les paraules, bohèmia la crònica de l’ànsia en els cercles patològics
de les dates: la claredat es burla de totes aquestes misèries inesgotables.
Podem, farts de tot, oblidar tot el que de barbàrie i miserable té la vida,
oilisquejar en la desmesura del passat? 
Hi ha certa mitologia immutable en l’oblit, en cada full del deliri, en cada
fusta indemne d’aquest monòleg? —Els armaris són certes arqueologies,
dipòsits assedegats de la fulla i la branca i l’arbre: allà subjauen els fulls
del pòstum i aquella boca cansada de paviments.
Davant de l’imminent deliren els cansaments del botxí i l’infortuni.
Algun lloc hi haurà per a guardar totes les engrunes des del diluvi als nostres
dies, des dels semàfors irrecobrables del plany, a aquesta sort d’anihilar
els trens en ple despullament de la fam.
(Entre tants oblits, tu, deslliurada dels meus porus, irreiterable en l’estrofa
del meu alé, catàrtica en l’èpica dels meus Hefestos: martelleja i flueix justament
en aquesta absurda severitat del demiürg. Absurd l’ordre i l’al·legoria
immerescuda dels setges. Absurda la indulgència sobre la pàgina suprimida.
Desglossats els renglons del vent, tu i la porta estreta de la moral.)
Tot l’esdevingut, molsa esvaïda dins del fèretre de los gira-sols.
Bruts i desencaixats, els borbollons de cendra damunt del costat de la tardor.