LABERINT DEL PODER

...el suicidi per a desterrar l’enemic, enmig de la truculència

del deliri. — El suïcidi polític és una forma d’exterminar l’adversari,il•legibles

cambres amb escates esmolades on

es talla la llengua i salta a borbolls la saliva putrefacta.

Imaghen tomada de Miswallpapers.net

LABERINT DEL PODER

Cuando las campanas fúnebres redoblan, / la hierba

se pone a temblar. / Pero sólo entonces, / no cada vez

que cualquier vieja campana / suena.

SEAMUS HEANEY

En la clau de l’obscé, l’abjecte; el poder que ho transgredeix
tot, la mort allí en el fil del semen, el temps en el malson
dels crucifixos, el món fosc dels muiracs:
el suicidi per a desterrar l’enemic, enmig de la truculència
del deliri. — El suïcidi polític és una forma d’exterminar l’adversari,il•legibles
cambres amb escates esmolades on
es talla la llengua i salta a borbolls la saliva putrefacta.

El suïcidi polític és una forma d’exterminar l’adversari,
quan a cegues es braceja juntament amb els peixos, experts en aigües
superficials i profundes. Pregue davant de la llum amb els llavis cusits,
invoque les formes santes per a sobreviure cada nit,
les parets ouen les aranyes que pugen fins als teulats,
entren al laberint del fred, a la macabra imatge del Paradís.

(Entre extraviament i ostracisme, el risc de pujar a l’eco de la molsa,
i en acabant eixir de l’hort amb els ulls buits de la carn.
Sempre el teu cos humit en la meua llengua, com aqueixa follia
del xiuxiueig en les illades, la serp del foc obri l’encens,
ens omplim de la utopia dialèctica de la follia,
el pa nostre de la consciència lògica i la teoria amb el seu objecte
de coneixement, amb la seua labor ontològica d’identitat.
Ens fusionem sobre bases idealistes, després la cognoscència
orgànica, activa la teoria del coneixement fins que la matèria
amb les seues lleis, ens fa suar, tot escorxant-nos en el panteix,
mossegar les contradiccions en aquesta pràctica fins a arribar al mateix
objecte del desig: el badall, alt, al buit del pubis.)

De sobte trobe que la follia és la forma més raonable d’entendre
la selva en què vivim; —jo muir, tu mors, morim
arrossegats per certes tornades i eslògans, vivim en una mena
de festa abominable. Ens mossega la sordidesa del vent,
i el seu feroç campanari de rovell,
i el seu interminable silogisme per a usurpar bordells florits.
Potser un dia ja no caldrà amagar-nos de la tempesta,
quan aquesta pul•lularà amb les seues tèrboles sabates pel carrer;
potser un dia, encara que hàgem perdut ja els nostres peus
i només ens reste, per si de cas, resguardar el monyó de l’Esperança
davall del llençol del sutge,
d’aquell tancament d’aigües oprimides…

Baratària, 04.II.2012

FINESTRES BELLUGADISSES

(No poguérem entendre altrament aquest univers:

ara ens diluim com requincalla; mai no aprenguérem el secret

de l’escriba en la seua vigília d’ermàs esculpit en senderes

de foscor, en el límit de pluja i vent a doll.)

Imagen tomada de Miswallpapers.net

FINESTRES BELLUGADISSES

El camí mai no dorm en les finestres bellugadisses
de la policromia, mai el cerç no redimeix l’espina
per molt misteri que l’envolte,
mai no és un únic sudari el que ens vist als mòbils braços
del llençol acostumat als porus de la nit o del dia.
Des de l’albor del foc, l’espill bellugadís de les aigües,
l’ebriesa d’ossades,
la pedra en la gelatina del tacte, els camins temptejats
de la pols dels símbols que estenen la pell fins a l’atzar
del vent, —el fluir de les formes, el rail del sender de la pluja,
per on descendeix la fi de l’incert.

Tenim finestres en la línia recta de l’horitzó;
hi ha el zigzag al laberint de la caverna, la ferida fosca
del somni: els mocadors trascendeixen el pla cartesià
de l’alé; el batec es torna èter
en el vol que mamprenen els àmbits de la metàfora
quan repta abstreta damunt de la campana fonda del vil•là.
Davant de cada línia del zodíac, davant de l’espiral de l’ocell en la templa
dreta o esquerra, especulen els acords bellugadissos
del cresol en flames del destí, del peix en el bram
de la memòria, de la nit que es farta tota la foscor, el mar,
i tot el que la memòria converteix en llegenda.

Què fem dels records, sinó suculents malsons,
pastors eterns de la fullaraca del sèpia,
diletants rails, afonats, en el traç de les formigues,
en l’aresta de l’armari de paret,
preminent del fal•lus dins del melic el cel del qual serveix de santuari?
Què fem davant de les finestres bellugadisses del present,
del nostre present caçador de símbols macabres,
del nostre present, cèrvol del setge i l’ebriesa?
Ens escindeix aquest furiós mercat que trepitgem
com un encaix de cadenes, a punt de fer-nos defallir
en l’assaig de viure: sí, i no és per a menystindre aquest trànsit de cascos
al pit i que, en moments fereix fins i tot l’alé,
torna desert la carn, despulla la nuesa ja de l’ànima,
en tensa ferocitat de segle.

(No poguérem entendre altrament aquest univers:
ara ens diluim com requincalla; mai no aprenguérem el secret
de l’escriba en la seua vigília d’ermàs esculpit en senderes
de foscor, en el límit de pluja i vent a doll.)
Mai, dic. I és cert, tant batec pulso entre urpes, desvariaments
en el bram de les aigües de la fossa bruta de la desesperació.
Assumim la foscor sense reivindicar la claredat:
tot camí dins de la flama és incert…

Barataria, 22.I.2012

TEMPS D’AFONIES

Malgrat tot aquest contuberni, conspiracions i transaccions,

no podem, l’un a l’altre, trobar la nostra mateixa cambra:

no només és l’arna que fa permeable l’ala, és que la tortura

ens ve de totes bandes, arrasa amb l’ànima,...

Imagen tomada de Miswallpapers.net

TEMPS D’AFONIES

És temps de navegar per zones en declivi, i no, justament,
en la lona horitzontal de la planície, impregnada de respiracions
condensades. Veiem l’acompliment de l’aire, detés
en la transpiració de borinots, astors a l’aguait
del següent dia per a embriagar-se de cendra.
A això sumem la lava diària dels cadàvers, soterrats
o en la intempèrie, alienats per tanta mà de fullaraca.
El fullatge és sinistre a la llum de cada vianant: la intuició
s’ha fet necessària per a transpirar aquesta capella ardent
en què l’alé s’ofega davant d’un llostreig de boira,
sense més lucidesa que el vell discurs del sutze.

(Malgrat tot aquest contuberni, conspiracions i transaccions,
no podem, l’un a l’altre, trobar la nostra mateixa cambra:
no només és l’arna que fa permeable l’ala, és que la tortura
ens ve de totes bandes, arrasa amb l’ànima,
penetra irremeiablement en el cos,
té plenes facultats per a sucumbir al nostre territori;
i així, amb sobresalts, dec pensar en la mansió del teu pubis;
somriure altrament al paisatge desbocat, llançar-me,
precipitar-me en el desvaríament de l’esperma.)

No hi ha ciutat que escape a aquest flagell. —Lliurem l’ombra
del paviment i la cruïlla, mor l’oïda i l’olfacte.
El devenir ens assetja amb fam obstinada, espectres
que mosseguen esperit i raó, —la paraula té rostre de llana,
incerteses semblants a l’infinit de la nit,
a l’angúnia del desamor que habita el món. Aquesta afonia,
és part dels penya-segats que ens aventa la nit
amb els seus perfils de follia.

(Un dia potser ja no caldrà un incensari darrere de la porta,
ni haurem d’invocar ànimes pures; la set suposa sons nous
que giren en l’imaginari de la gola,
en aqueixa tendresa desconeguda del teu melic, el meu taló d’Aquil•les
al tacte, vidència d’una altra finestra en la bifurcació del camí.
L’alé és estrany quan me vens en onejades,
Quan som assotats, ja no per la violència ecumènica,
sinó pel deliri de la ciència de l’orgasme.)

Mai la democràcia no tingué un preu tan alt: paguem els centímetres
de llibertat que tenim, amb aqueix abandó quotidià del soterrani
ombrívol i l’embut de la nit en els ecos;
en cada penúria, l’ombra del fàstic, el pati romput dels sentits,
el somni a punt d’infantar nous objectes, nous exteriors
per a aquest abisme, on és costum purificar els esquelets
o convertir-los en simples estadístiques per als anuaris…

Baratària, 11.I.2012

OMBRA MARGINAL

He estat part d'aqueixa fondalada pressentida,

part del gris dels cellers, —levite així, en la respiració

de les paraules, en les aigües florides de la tristesa, en la mania

de les llànties que cremen el paisatge.

Imagen tomada de Miswallpapers.net

OMBRA MARGINAL

Cada ombra posa la seua eternitat al temple dels ciris.
El que descobrisc al voltant de l'aroma, és la valisa de viatge
que els rellotges xiuxiuegen en l'ànima;
tinc el costum de veure les meues ànsies en l'éter, dins de la branca
d'encens dels nostres braços estesos.
A la voreta del rierol de la saliva, els records roseguen
la meua memòria, —no tinc cap escut per a evitar el dolor, sinó aquesta hora
d'ulleres als ulls, aquest temps que cuca la ferida;
és com haver enguantat de podridura en els arrels de l'abisme,
és com estar somorgollat en els automatismes
propis de la feixuguesa, cap al mateix lloc de les palpebres.

Al voltant niuen beuratges amargs: cascos i ferradures mosseguen
l'alé, en acabant el plovisqueig amb adobs sentenciosos,
foscos minuts als claus de la porta,
fogueres que fan sagnar l'esbufec, la lliçó de l'espill,
els difusos jardins en l'orfebreria de tantes promeses.
Hi ha mocadors en tota aquesta ventúria fúnebre que sobreviu
a la respiració, per alguna raó el sutze és present
en els dies que caduquen, però també en els dies encara no desfullats,
—resten ací, les nits i els dies,
aquell espill de soledat que begué salmorra de resquills,
l'ombra marginal que recrea els meridians terrestres, l'alé
potser l'ànima ferida en la nit, la set que lliurà batalles
en la gola, la flama de la gespa mossegant les enfiladisses.

La gesta davant de l'ombra no caduca: tota absència és una ombra
que dorm al fons de l'ànima, eixams d'esperma
repeteixen la llegenda, el galop de sempre del goteig;
el brocal del pit sosté la pedra intemporal del rostre,
es fa permeable la sal de les fronteres de la claredat, reverberen les eixàrcies
de la nit amb les sobralles de la mort.

Reste enmig del terror dels camins, al costat crema la lluna
amb las setmanes sense diumenges, amb aqueix potser que permet
l'alfabet, amb l'argent viu acomodat als pensaments;
sobtosament, les finestres, també es tornen ombres, segles
de buit al rostre. He estat part d'aqueixa fondalada pressentida,
part del gris dels cellers, —levite així, en la respiració
de les paraules, en les aigües florides de la tristesa, en la mania
de les llànties que cremen el paisatge.

Guarde tota la nostàlgia als arrels dels pins. —Nosaltres,
els que travessem els punts cardinals de les pedres,
som ara el solitari frescor del paisatge, el desús de l'alcova,
la natura morta a l'estany de l'espavent.

Baratària, 02.I.2012

UN ALTRE MANUSCRIT AMB GAVINES/OTRO MANUSCRITO CON GAVIOTAS

Nits moribundes del primer esclafit de la terra.

Ara tinc son. Les xarxes de la nit són un destí, potser

el meu, després d’aquell destí de besos…

Fotografía tomada de Taringa

UN ALTRE MANUSCRIT AMB GAVINES

hacia la honda cuna del ritmo tú me llamas

trayéndome la concha de la profundidad.

CARLOS EDMUNDO DE ORY

Sempre ho vaig saber després de tantes nits de mar, de constel•lacions
i jardins: u es perd en l’argent viu salat de las ales,
creguí en les nits diferents, successives de la baldufa rodant
en cercles simètrics, en la llum alçada des dels ulls, però fou
enganyós el vol, quan acariciava l’interior dels records
assegut al moll del somni i l’esperança: tot és realitat
en crisi, la llum en vessar-se damunt de les temples, torturen aquests dies
incerts, hi ha un destí que ens gasta innecessàriament,
els ulls de la sal en la rodella de l’escuma,
el bes rauc del sanglot,
l’odi que brota de tanta monotonia en l’espill.

Passí anys meravellat caminant en el litoral del foc diürn,
pensí en l’anomenada “Primavera àrab” perpètua i guardí silenci:
sí, en les palpebres pot llegir-se aquell poema escrit a la nit,
la mateixa balda tancada dels batecs,
al vil•là penjant de les ombres del vent, a ritme crepuscular
si es vol, terra en l’agonia de l’ull. Durant dies he llegit
el mateix poema del mar: la labor de les gavines a l’uníson,
tota l’al•lucinació que em produeix el batec:
(―en el sosteniment dels teus llavis continguí totes les meues ànsies, la labor
de plantar arbres i ocells, treballar en les branques del pit;
durant llargues nits, advertí la foscor darrera del calendari,
la farina dels batecs sense guanyar la llum…)

Cada volta el temps fa més estralls als fèretres, en cada ala
o espiga que guanyàrem o perdérem, en aqueix ritme arquejat de l’arc del cel,
en el silenci que li succeeix als estreps.

Tant pot la nit que ens tornà matèria fosca; tant pot
la boira que mai no s’aclariren els nostres ulls al fogó:
confonguérem els grisos de la boirina amb el fum del celler,
entre poema i llum, l’agonia,
aquests braços encallats en la ferida, el pètal davallant
a la precarietat de les coses: després un segle sense purificar el cerç,
la sina fosa o extingida, el rellotge sord que beguérem
en la cruïlla dels camins, dies panteixants de fullatge, deixats
al batec subterrani de l’auguri. Altes campanades d’estiu
poblant la pols i la creu, són el convent per a les nostres plagues;
en la llàgrima dels peixos, hi ha un aleteig de tempestes,
negres vitralls com una llista d’espera als embarcadors,
anells d’udols, gotes de fosses silencioses,
camins que pertanyen als alquimistes però no a nosaltres:
fills de la pedra i de goles feixugues.

Nits moribundes del primer esclafit de la terra.
Ara tinc son. Les xarxes de la nit són un destí, potser
el meu, després d’aquell destí de besos…


Baratària, 29.XII.2011

OTRO MANUSCRITO CON GAVIOTAS

hacia la honda cuna del ritmo tú me llamas

trayéndome la concha de la profundidad.

CARLOS EDMUNDO DE ORY

Siempre lo supe después de tantas noches de mar, de constelaciones
y jardines: uno se pierde en el azogue salado de las alas,
creí en las noches diferentes, sucesivas del trompo rodando
en círculos simétricos, en la luz levantada desde los ojos, pero fue
engañoso el vuelo, cuando acariciaba el interior de los recuerdos
sentado en el muelle del sueño y la esperanza: todo es realidad
en crisis, la luz al derramarse sobre las sienes, torturan estos días
inciertos, hay un destino que nos gasta innecesariamente,
los ojos de la sal en el yagual de la espuma,
el beso ronco del sollozo,
el odio que brota de tanta monotonía en el espejo.

Pasé años maravillado caminando en el litoral del fuego diurno,
pensé en la llamada “Primavera árabe” perpetua y guardé silencio:
sí, en los párpados puede leerse aquel poema escrito a la noche,
la propia aldaba cerrada de los latidos,
al vilano colgando de las sombras del viento, a ritmo crepuscular
si se quiere, tierra en la agonía del ojo. Durante días he leído
el mismo poema del mar: la labor de las gaviotas al unísono,
toda la alucinación que me produce el pálpito:
(―en el sostén de tus labios contuve todas mis ansias, la labor
de plantar árboles y pájaros, trabajar en las ramas del pecho;
durante largas noches, advertí la oscuridad postrera del calendario,
la harina de los latidos sin ganar la luz…)

Cada vez el tiempo hace estragos en los féretros, en cada ala
o espiga que ganamos o perdimos, en ese ritmo arqueado del arcoíris,
en el silencio que le sucede a las estribaciones.

Tanto puede la noche que nos volvió materia oscura; tanto puede
la niebla que jamás nuestros ojos se aclararon en la hornilla:
confundimos los grises de la neblina con el humo del tabanco,
entre poema y luz, la agonía,
estos brazos encallados en la herida, el pétalo descendiendo
a la precariedad de las cosas: después un siglo sin purificar el cierzo,
el seno derretido o apagado, el reloj sordo que bebimos
en el cruce de los caminos, días jadeantes de follaje, dejados
al pálpito subterráneo del augurio. Altas campanadas de estío
poblando el polvo y la cruz, son el convento para nuestras llagas;
en la lágrima de los peces, hay un aleteo de tormentas,
negros vitrales como una lista de espera en los embarcaderos,
anillos de aullidos, gotas de silenciosas fosas,
caminos que pertenecen a los alquimistas pero no a nosotros:
hijos de la piedra y de torpes gargantas.

Noches moribundas del primer estallido de la tierra.
Ahora tengo sueño. Las redes de la noche son un destino, acaso
el mío, después de aquel destino de besos…

Barataria, 29.XII.2011

NUESA CONSTANT/ DESNUDEZ CONSTANTE

Dormim només avivados per la set sencera de les campanes,

genets de la nit transitant carrers insòlites, amb el fred secular

que produeix l’ànima quan es desfà en panteixos, quan el combat

és fier testimoniatge de gastats guacales,

quan tu i jo ens tornem reals, en oposició als fantasmes.

Imagen tomada de Miswallpapers.net

NUESA CONSTANT/ DESNUDEZ CONSTANTE

volviéndome salvaje adentro

mientras ella bailaba con extraños en clubes nocturnos...

CHARLES BUKOWSK

A sobre el bolic del temps, la nuesa constant del vellut,
l’escuma que el muérdago posa en la flama, l’eco obri les vides
damunt de la pedra difuminada dels capells: hi ha un desig foll
d’arnes, encara que preferesc l’illa alada de la mirada,
la il•lusió de l’aigua que emergeix de l’alambí amb força de tatuatge:
sembla que bevem tota la marejada dels vagons de la pressa,
a estones fem de la farina castells fantàstics, i tanmateix
preferim el món dels aserraderos,
els forcons de l’èxtasi pulverizados, els nostres caps unificats
al celler, pujant l’escala fins a arribar a l’animal
de les ninetes, trens que no descansen en les sines com llum pròdiga,
sense itineraris, només la tempesta de la sal, la veranera a la cintura
en l’oceà que no envelleix ni se’n fuig.

Dormim només avivados per la set sencera de les campanes,
genets de la nit transitant carrers insòlites, amb el fred secular
que produeix l’ànima quan es desfà en panteixos, quan el combat
és fier testimoniatge de gastats guacales,
quan tu i jo ens tornem reals, en oposició als fantasmes.
Som tan reals que entropessem amb el deliri,
l’incendi davall dels allaus del poyetón de la terra,
som tan reals que el sucre brolla dels porus, el nèctar de les illades
migra a la llengua, ensordeix els rails de les cames:
també sonem amb tantes coses invisibles i en això som vulnerables.

Sovint la nuesa se’ns converteix en foc,
atrapem les enredaderas de les teranyines, mosseguem la passió
pels trens, llancem a l’aigua els nostres caps sense esberlar-se,
en acabant ens mirem a foc repartit,
amb la sencillesa que prodiguen els armaris de paret colmats de respiració.
Tu pipelleges en el mirall de la foguera nua, meus els teus peus
fins al deliri, descenent a la temperatura del tumult,
al nosaltres de l’escala multiplicada, a l’hamaca de la temperatura,
amb el teu rostre respirant els pilars dels rellotges,
la ciutadania completa de les mans, l’au Fènix com una llança
purificada en l’emanació inconscient de la ruda, pell incorporada
als inventaris de la memòria, perquè sempre la corrent
siga aqueix riu d’ocells, mosaico o vitrall, en tot cas, del vertigen.

Amb la nostra nuesa hem bastit, sense voler-ho, la nostàlgia;
ens subordinem cada dia al teulat de l’orgasme, sense més aperos,
que el sol transitori del moment: així li hem guanyat velocitat
a l’horitzó que delira en les nostres mans, que crema, a més,
en el joc de la transparència.
A vegades som ombres on cauen les nostres cares: al voltant
dels delers a punt de trencar-se, al punt de l’abisme dels tamborinets.

Baratària, 26.XII.2011

DESNUDEZ CONSTANTE

volviéndome salvaje adentro

mientras ella bailaba con extraños en clubes nocturnos...

CHARLES BUKOWSKI

Sobre el petate del tiempo, la desnudez constante del terciopelo,
la espuma que el muérdago pone en la flama, el eco abre las vidas
sobre la piedra difuminada de los sombreros: hay un deseo loco
de colmenas, aunque prefiero la ínsula alada de la mirada,
la ilusión del agua que emerge del alambique con fuerza de tatuaje:
parece que bebemos toda la marejada de los vagones de la prisa,
a ratos hacemos de la harina castillos fantásticos, y sin embargo
preferimos el mundo de los aserraderos,
los horcones del éxtasis pulverizados, nuestras cabezas unificadas
en el tabanco, subiendo la escalera hasta llegar al animal
de las pupilas, trenes que no descansan en los senos como luz pródiga,
sin itinerarios, sólo la tempestad de la sal, la veranera a la cintura
en el océano que no envejece ni se fuga.

Dormimos únicamente avivados por la sed entera de las campanas,
jinetes de la noche transitando calles insólitas, con el frio secular
que produce el alma cuando se deshace en jadeos, cuando el combate
es fiero testimonio de gastados guacales,
cuando vos y yo, nos volvemos reales, en oposición a los fantasmas.
Somos tan reales que tropezamos con el delirio,
el incendio debajo de los aluviones del poyetón de la tierra,
somos tan reales que el azúcar brota de los poros, el néctar de los ijares
migra a la lengua, ensordece los rieles de las piernas:
también sonamos con tantas cosas invisibles y en eso somos vulnerables.

A menudo la desnudez se nos convierte en fuego,
atrapamos las enredaderas de las telarañas, mordemos la pasión
por los trenes, lanzamos al agua nuestras cabezas sin quebrarse,
luego nos miramos a fuego repartido,
con la sencillez que prodigan las alacenas colmadas de respiración.
Vos pestañeas en el espejismo de la hoguera desnuda, míos tus pies
hasta el delirio, descendiendo a la temperatura del tumulto,
al nosotros de la escalera multiplicada, a la hamaca de la temperatura,
con tu rostro respirando los pilares de los relojes,
la ciudadanía completa de las manos, el ave Fénix como una lanza
purificada en la emanación inconsciente de la ruda, piel incorporada
a los inventarios de la memoria, para que siempre la corriente
sea ese rio de pájaros, mosaico o vitral, en todo caso, del vértigo.

Con nuestra desnudez hemos construido, sin quererlo, la nostalgia;
nos subordinamos cada día al tejado del orgasmo, sin más aperos,
que el sol transitorio del momento: así le hemos ganado velocidad
al horizonte que delira en nuestras manos, que arde, además,
en el juego de la transparencia.
A veces somos sombras donde caen nuestras caras: alrededor
las ansias a punto de romperse, al punto del abismo de los taburetes.

Barataria, 26.XII.2011