Galop enfurit- Només poesia d'André Cruchaga, traduïda al català pel poeta Pere Bessó

LABERINT DEL PODER

2012-02-13T06:51:00.000-06:00

...el suicidi per a desterrar l’enemic, enmig de la truculència

del deliri. — El suïcidi polític és una forma d’exterminar l’adversari,il•legibles

cambres amb escates esmolades on

es talla la llengua i salta a borbolls la saliva putrefacta.

Imaghen tomada de Miswallpapers.net

LABERINT DEL PODER

Cuando las campanas fúnebres redoblan, / la hierba

se pone a temblar. / Pero sólo entonces, / no cada vez

que cualquier vieja campana / suena.

SEAMUS HEANEY

En la clau de l’obscé, l’abjecte; el poder que ho transgredeix
tot, la mort allí en el fil del semen, el temps en el malson
dels crucifixos, el món fosc dels muiracs:
el suicidi per a desterrar l’enemic, enmig de la truculència
del deliri. — El suïcidi polític és una forma d’exterminar l’adversari,il•legibles
cambres amb escates esmolades on
es talla la llengua i salta a borbolls la saliva putrefacta.

El suïcidi polític és una forma d’exterminar l’adversari,
quan a cegues es braceja juntament amb els peixos, experts en aigües
superficials i profundes. Pregue davant de la llum amb els llavis cusits,
invoque les formes santes per a sobreviure cada nit,
les parets ouen les aranyes que pugen fins als teulats,
entren al laberint del fred, a la macabra imatge del Paradís.

(Entre extraviament i ostracisme, el risc de pujar a l’eco de la molsa,
i en acabant eixir de l’hort amb els ulls buits de la carn.
Sempre el teu cos humit en la meua llengua, com aqueixa follia
del xiuxiueig en les illades, la serp del foc obri l’encens,
ens omplim de la utopia dialèctica de la follia,
el pa nostre de la consciència lògica i la teoria amb el seu objecte
de coneixement, amb la seua labor ontològica d’identitat.
Ens fusionem sobre bases idealistes, després la cognoscència
orgànica, activa la teoria del coneixement fins que la matèria
amb les seues lleis, ens fa suar, tot escorxant-nos en el panteix,
mossegar les contradiccions en aquesta pràctica fins a arribar al mateix
objecte del desig: el badall, alt, al buit del pubis.)

De sobte trobe que la follia és la forma més raonable d’entendre
la selva en què vivim; —jo muir, tu mors, morim
arrossegats per certes tornades i eslògans, vivim en una mena
de festa abominable. Ens mossega la sordidesa del vent,
i el seu feroç campanari de rovell,
i el seu interminable silogisme per a usurpar bordells florits.
Potser un dia ja no caldrà amagar-nos de la tempesta,
quan aquesta pul•lularà amb les seues tèrboles sabates pel carrer;
potser un dia, encara que hàgem perdut ja els nostres peus
i només ens reste, per si de cas, resguardar el monyó de l’Esperança
davall del llençol del sutge,
d’aquell tancament d’aigües oprimides…

Baratària, 04.II.2012

FINESTRES BELLUGADISSES

2012-02-04T13:27:00.000-06:00

(No poguérem entendre altrament aquest univers:

ara ens diluim com requincalla; mai no aprenguérem el secret

de l’escriba en la seua vigília d’ermàs esculpit en senderes

de foscor, en el límit de pluja i vent a doll.)

Imagen tomada de Miswallpapers.net

FINESTRES BELLUGADISSES

El camí mai no dorm en les finestres bellugadisses
de la policromia, mai el cerç no redimeix l’espina
per molt misteri que l’envolte,
mai no és un únic sudari el que ens vist als mòbils braços
del llençol acostumat als porus de la nit o del dia.
Des de l’albor del foc, l’espill bellugadís de les aigües,
l’ebriesa d’ossades,
la pedra en la gelatina del tacte, els camins temptejats
de la pols dels símbols que estenen la pell fins a l’atzar
del vent, —el fluir de les formes, el rail del sender de la pluja,
per on descendeix la fi de l’incert.

Tenim finestres en la línia recta de l’horitzó;
hi ha el zigzag al laberint de la caverna, la ferida fosca
del somni: els mocadors trascendeixen el pla cartesià
de l’alé; el batec es torna èter
en el vol que mamprenen els àmbits de la metàfora
quan repta abstreta damunt de la campana fonda del vil•là.
Davant de cada línia del zodíac, davant de l’espiral de l’ocell en la templa
dreta o esquerra, especulen els acords bellugadissos
del cresol en flames del destí, del peix en el bram
de la memòria, de la nit que es farta tota la foscor, el mar,
i tot el que la memòria converteix en llegenda.

Què fem dels records, sinó suculents malsons,
pastors eterns de la fullaraca del sèpia,
diletants rails, afonats, en el traç de les formigues,
en l’aresta de l’armari de paret,
preminent del fal•lus dins del melic el cel del qual serveix de santuari?
Què fem davant de les finestres bellugadisses del present,
del nostre present caçador de símbols macabres,
del nostre present, cèrvol del setge i l’ebriesa?
Ens escindeix aquest furiós mercat que trepitgem
com un encaix de cadenes, a punt de fer-nos defallir
en l’assaig de viure: sí, i no és per a menystindre aquest trànsit de cascos
al pit i que, en moments fereix fins i tot l’alé,
torna desert la carn, despulla la nuesa ja de l’ànima,
en tensa ferocitat de segle.

(No poguérem entendre altrament aquest univers:
ara ens diluim com requincalla; mai no aprenguérem el secret
de l’escriba en la seua vigília d’ermàs esculpit en senderes
de foscor, en el límit de pluja i vent a doll.)
Mai, dic. I és cert, tant batec pulso entre urpes, desvariaments
en el bram de les aigües de la fossa bruta de la desesperació.
Assumim la foscor sense reivindicar la claredat:
tot camí dins de la flama és incert…

Barataria, 22.I.2012

TEMPS D’AFONIES

2012-01-26T08:50:00.000-06:00

Malgrat tot aquest contuberni, conspiracions i transaccions,

no podem, l’un a l’altre, trobar la nostra mateixa cambra:

no només és l’arna que fa permeable l’ala, és que la tortura

ens ve de totes bandes, arrasa amb l’ànima,...

Imagen tomada de Miswallpapers.net

TEMPS D’AFONIES

És temps de navegar per zones en declivi, i no, justament,
en la lona horitzontal de la planície, impregnada de respiracions
condensades. Veiem l’acompliment de l’aire, detés
en la transpiració de borinots, astors a l’aguait
del següent dia per a embriagar-se de cendra.
A això sumem la lava diària dels cadàvers, soterrats
o en la intempèrie, alienats per tanta mà de fullaraca.
El fullatge és sinistre a la llum de cada vianant: la intuició
s’ha fet necessària per a transpirar aquesta capella ardent
en què l’alé s’ofega davant d’un llostreig de boira,
sense més lucidesa que el vell discurs del sutze.

(Malgrat tot aquest contuberni, conspiracions i transaccions,
no podem, l’un a l’altre, trobar la nostra mateixa cambra:
no només és l’arna que fa permeable l’ala, és que la tortura
ens ve de totes bandes, arrasa amb l’ànima,
penetra irremeiablement en el cos,
té plenes facultats per a sucumbir al nostre territori;
i així, amb sobresalts, dec pensar en la mansió del teu pubis;
somriure altrament al paisatge desbocat, llançar-me,
precipitar-me en el desvaríament de l’esperma.)

No hi ha ciutat que escape a aquest flagell. —Lliurem l’ombra
del paviment i la cruïlla, mor l’oïda i l’olfacte.
El devenir ens assetja amb fam obstinada, espectres
que mosseguen esperit i raó, —la paraula té rostre de llana,
incerteses semblants a l’infinit de la nit,
a l’angúnia del desamor que habita el món. Aquesta afonia,
és part dels penya-segats que ens aventa la nit
amb els seus perfils de follia.

(Un dia potser ja no caldrà un incensari darrere de la porta,
ni haurem d’invocar ànimes pures; la set suposa sons nous
que giren en l’imaginari de la gola,
en aqueixa tendresa desconeguda del teu melic, el meu taló d’Aquil•les
al tacte, vidència d’una altra finestra en la bifurcació del camí.
L’alé és estrany quan me vens en onejades,
Quan som assotats, ja no per la violència ecumènica,
sinó pel deliri de la ciència de l’orgasme.)

Mai la democràcia no tingué un preu tan alt: paguem els centímetres
de llibertat que tenim, amb aqueix abandó quotidià del soterrani
ombrívol i l’embut de la nit en els ecos;
en cada penúria, l’ombra del fàstic, el pati romput dels sentits,
el somni a punt d’infantar nous objectes, nous exteriors
per a aquest abisme, on és costum purificar els esquelets
o convertir-los en simples estadístiques per als anuaris…

Baratària, 11.I.2012

OMBRA MARGINAL

2012-01-15T06:33:00.000-06:00

He estat part d'aqueixa fondalada pressentida,

part del gris dels cellers, —levite així, en la respiració

de les paraules, en les aigües florides de la tristesa, en la mania

de les llànties que cremen el paisatge.

Imagen tomada de Miswallpapers.net

OMBRA MARGINAL

Cada ombra posa la seua eternitat al temple dels ciris.
El que descobrisc al voltant de l'aroma, és la valisa de viatge
que els rellotges xiuxiuegen en l'ànima;
tinc el costum de veure les meues ànsies en l'éter, dins de la branca
d'encens dels nostres braços estesos.
A la voreta del rierol de la saliva, els records roseguen
la meua memòria, —no tinc cap escut per a evitar el dolor, sinó aquesta hora
d'ulleres als ulls, aquest temps que cuca la ferida;
és com haver enguantat de podridura en els arrels de l'abisme,
és com estar somorgollat en els automatismes
propis de la feixuguesa, cap al mateix lloc de les palpebres.

Al voltant niuen beuratges amargs: cascos i ferradures mosseguen
l'alé, en acabant el plovisqueig amb adobs sentenciosos,
foscos minuts als claus de la porta,
fogueres que fan sagnar l'esbufec, la lliçó de l'espill,
els difusos jardins en l'orfebreria de tantes promeses.
Hi ha mocadors en tota aquesta ventúria fúnebre que sobreviu
a la respiració, per alguna raó el sutze és present
en els dies que caduquen, però també en els dies encara no desfullats,
—resten ací, les nits i els dies,
aquell espill de soledat que begué salmorra de resquills,
l'ombra marginal que recrea els meridians terrestres, l'alé
potser l'ànima ferida en la nit, la set que lliurà batalles
en la gola, la flama de la gespa mossegant les enfiladisses.

La gesta davant de l'ombra no caduca: tota absència és una ombra
que dorm al fons de l'ànima, eixams d'esperma
repeteixen la llegenda, el galop de sempre del goteig;
el brocal del pit sosté la pedra intemporal del rostre,
es fa permeable la sal de les fronteres de la claredat, reverberen les eixàrcies
de la nit amb les sobralles de la mort.

Reste enmig del terror dels camins, al costat crema la lluna
amb las setmanes sense diumenges, amb aqueix potser que permet
l'alfabet, amb l'argent viu acomodat als pensaments;
sobtosament, les finestres, també es tornen ombres, segles
de buit al rostre. He estat part d'aqueixa fondalada pressentida,
part del gris dels cellers, —levite així, en la respiració
de les paraules, en les aigües florides de la tristesa, en la mania
de les llànties que cremen el paisatge.

Guarde tota la nostàlgia als arrels dels pins. —Nosaltres,
els que travessem els punts cardinals de les pedres,
som ara el solitari frescor del paisatge, el desús de l'alcova,
la natura morta a l'estany de l'espavent.

Baratària, 02.I.2012

UN ALTRE MANUSCRIT AMB GAVINES/OTRO MANUSCRITO CON GAVIOTAS

2012-01-05T18:35:00.000-06:00

Nits moribundes del primer esclafit de la terra.

Ara tinc son. Les xarxes de la nit són un destí, potser

el meu, després d’aquell destí de besos…

Fotografía tomada de Taringa

UN ALTRE MANUSCRIT AMB GAVINES

hacia la honda cuna del ritmo tú me llamas

trayéndome la concha de la profundidad.

CARLOS EDMUNDO DE ORY

Sempre ho vaig saber després de tantes nits de mar, de constel•lacions
i jardins: u es perd en l’argent viu salat de las ales,
creguí en les nits diferents, successives de la baldufa rodant
en cercles simètrics, en la llum alçada des dels ulls, però fou
enganyós el vol, quan acariciava l’interior dels records
assegut al moll del somni i l’esperança: tot és realitat
en crisi, la llum en vessar-se damunt de les temples, torturen aquests dies
incerts, hi ha un destí que ens gasta innecessàriament,
els ulls de la sal en la rodella de l’escuma,
el bes rauc del sanglot,
l’odi que brota de tanta monotonia en l’espill.

Passí anys meravellat caminant en el litoral del foc diürn,
pensí en l’anomenada “Primavera àrab” perpètua i guardí silenci:
sí, en les palpebres pot llegir-se aquell poema escrit a la nit,
la mateixa balda tancada dels batecs,
al vil•là penjant de les ombres del vent, a ritme crepuscular
si es vol, terra en l’agonia de l’ull. Durant dies he llegit
el mateix poema del mar: la labor de les gavines a l’uníson,
tota l’al•lucinació que em produeix el batec:
(―en el sosteniment dels teus llavis continguí totes les meues ànsies, la labor
de plantar arbres i ocells, treballar en les branques del pit;
durant llargues nits, advertí la foscor darrera del calendari,
la farina dels batecs sense guanyar la llum…)

Cada volta el temps fa més estralls als fèretres, en cada ala
o espiga que guanyàrem o perdérem, en aqueix ritme arquejat de l’arc del cel,
en el silenci que li succeeix als estreps.

Tant pot la nit que ens tornà matèria fosca; tant pot
la boira que mai no s’aclariren els nostres ulls al fogó:
confonguérem els grisos de la boirina amb el fum del celler,
entre poema i llum, l’agonia,
aquests braços encallats en la ferida, el pètal davallant
a la precarietat de les coses: després un segle sense purificar el cerç,
la sina fosa o extingida, el rellotge sord que beguérem
en la cruïlla dels camins, dies panteixants de fullatge, deixats
al batec subterrani de l’auguri. Altes campanades d’estiu
poblant la pols i la creu, són el convent per a les nostres plagues;
en la llàgrima dels peixos, hi ha un aleteig de tempestes,
negres vitralls com una llista d’espera als embarcadors,
anells d’udols, gotes de fosses silencioses,
camins que pertanyen als alquimistes però no a nosaltres:
fills de la pedra i de goles feixugues.

Nits moribundes del primer esclafit de la terra.
Ara tinc son. Les xarxes de la nit són un destí, potser
el meu, després d’aquell destí de besos…

Baratària, 29.XII.2011

OTRO MANUSCRITO CON GAVIOTAS

hacia la honda cuna del ritmo tú me llamas

trayéndome la concha de la profundidad.

CARLOS EDMUNDO DE ORY

Siempre lo supe después de tantas noches de mar, de constelaciones
y jardines: uno se pierde en el azogue salado de las alas,
creí en las noches diferentes, sucesivas del trompo rodando
en círculos simétricos, en la luz levantada desde los ojos, pero fue
engañoso el vuelo, cuando acariciaba el interior de los recuerdos
sentado en el muelle del sueño y la esperanza: todo es realidad
en crisis, la luz al derramarse sobre las sienes, torturan estos días
inciertos, hay un destino que nos gasta innecesariamente,
los ojos de la sal en el yagual de la espuma,
el beso ronco del sollozo,
el odio que brota de tanta monotonía en el espejo.

Pasé años maravillado caminando en el litoral del fuego diurno,
pensé en la llamada “Primavera árabe” perpetua y guardé silencio:
sí, en los párpados puede leerse aquel poema escrito a la noche,
la propia aldaba cerrada de los latidos,
al vilano colgando de las sombras del viento, a ritmo crepuscular
si se quiere, tierra en la agonía del ojo. Durante días he leído
el mismo poema del mar: la labor de las gaviotas al unísono,
toda la alucinación que me produce el pálpito:
(―en el sostén de tus labios contuve todas mis ansias, la labor
de plantar árboles y pájaros, trabajar en las ramas del pecho;
durante largas noches, advertí la oscuridad postrera del calendario,
la harina de los latidos sin ganar la luz…)

Cada vez el tiempo hace estragos en los féretros, en cada ala
o espiga que ganamos o perdimos, en ese ritmo arqueado del arcoíris,
en el silencio que le sucede a las estribaciones.

Tanto puede la noche que nos volvió materia oscura; tanto puede
la niebla que jamás nuestros ojos se aclararon en la hornilla:
confundimos los grises de la neblina con el humo del tabanco,
entre poema y luz, la agonía,
estos brazos encallados en la herida, el pétalo descendiendo
a la precariedad de las cosas: después un siglo sin purificar el cierzo,
el seno derretido o apagado, el reloj sordo que bebimos
en el cruce de los caminos, días jadeantes de follaje, dejados
al pálpito subterráneo del augurio. Altas campanadas de estío
poblando el polvo y la cruz, son el convento para nuestras llagas;
en la lágrima de los peces, hay un aleteo de tormentas,
negros vitrales como una lista de espera en los embarcaderos,
anillos de aullidos, gotas de silenciosas fosas,
caminos que pertenecen a los alquimistas pero no a nosotros:
hijos de la piedra y de torpes gargantas.

Noches moribundas del primer estallido de la tierra.
Ahora tengo sueño. Las redes de la noche son un destino, acaso
el mío, después de aquel destino de besos…

Barataria, 29.XII.2011

NUESA CONSTANT/ DESNUDEZ CONSTANTE

2012-01-01T05:12:00.000-06:00

Dormim només avivados per la set sencera de les campanes,

genets de la nit transitant carrers insòlites, amb el fred secular

que produeix l’ànima quan es desfà en panteixos, quan el combat

és fier testimoniatge de gastats guacales,

quan tu i jo ens tornem reals, en oposició als fantasmes.

Imagen tomada de Miswallpapers.net

NUESA CONSTANT/ DESNUDEZ CONSTANTE

volviéndome salvaje adentro

mientras ella bailaba con extraños en clubes nocturnos...

CHARLES BUKOWSK

A sobre el bolic del temps, la nuesa constant del vellut,
l’escuma que el muérdago posa en la flama, l’eco obri les vides
damunt de la pedra difuminada dels capells: hi ha un desig foll
d’arnes, encara que preferesc l’illa alada de la mirada,
la il•lusió de l’aigua que emergeix de l’alambí amb força de tatuatge:
sembla que bevem tota la marejada dels vagons de la pressa,
a estones fem de la farina castells fantàstics, i tanmateix
preferim el món dels aserraderos,
els forcons de l’èxtasi pulverizados, els nostres caps unificats
al celler, pujant l’escala fins a arribar a l’animal
de les ninetes, trens que no descansen en les sines com llum pròdiga,
sense itineraris, només la tempesta de la sal, la veranera a la cintura
en l’oceà que no envelleix ni se’n fuig.

Dormim només avivados per la set sencera de les campanes,
genets de la nit transitant carrers insòlites, amb el fred secular
que produeix l’ànima quan es desfà en panteixos, quan el combat
és fier testimoniatge de gastats guacales,
quan tu i jo ens tornem reals, en oposició als fantasmes.
Som tan reals que entropessem amb el deliri,
l’incendi davall dels allaus del poyetón de la terra,
som tan reals que el sucre brolla dels porus, el nèctar de les illades
migra a la llengua, ensordeix els rails de les cames:
també sonem amb tantes coses invisibles i en això som vulnerables.

Sovint la nuesa se’ns converteix en foc,
atrapem les enredaderas de les teranyines, mosseguem la passió
pels trens, llancem a l’aigua els nostres caps sense esberlar-se,
en acabant ens mirem a foc repartit,
amb la sencillesa que prodiguen els armaris de paret colmats de respiració.
Tu pipelleges en el mirall de la foguera nua, meus els teus peus
fins al deliri, descenent a la temperatura del tumult,
al nosaltres de l’escala multiplicada, a l’hamaca de la temperatura,
amb el teu rostre respirant els pilars dels rellotges,
la ciutadania completa de les mans, l’au Fènix com una llança
purificada en l’emanació inconscient de la ruda, pell incorporada
als inventaris de la memòria, perquè sempre la corrent
siga aqueix riu d’ocells, mosaico o vitrall, en tot cas, del vertigen.

Amb la nostra nuesa hem bastit, sense voler-ho, la nostàlgia;
ens subordinem cada dia al teulat de l’orgasme, sense més aperos,
que el sol transitori del moment: així li hem guanyat velocitat
a l’horitzó que delira en les nostres mans, que crema, a més,
en el joc de la transparència.
A vegades som ombres on cauen les nostres cares: al voltant
dels delers a punt de trencar-se, al punt de l’abisme dels tamborinets.

Baratària, 26.XII.2011

DESNUDEZ CONSTANTE

volviéndome salvaje adentro

mientras ella bailaba con extraños en clubes nocturnos...

CHARLES BUKOWSKI

Sobre el petate del tiempo, la desnudez constante del terciopelo,
la espuma que el muérdago pone en la flama, el eco abre las vidas
sobre la piedra difuminada de los sombreros: hay un deseo loco
de colmenas, aunque prefiero la ínsula alada de la mirada,
la ilusión del agua que emerge del alambique con fuerza de tatuaje:
parece que bebemos toda la marejada de los vagones de la prisa,
a ratos hacemos de la harina castillos fantásticos, y sin embargo
preferimos el mundo de los aserraderos,
los horcones del éxtasis pulverizados, nuestras cabezas unificadas
en el tabanco, subiendo la escalera hasta llegar al animal
de las pupilas, trenes que no descansan en los senos como luz pródiga,
sin itinerarios, sólo la tempestad de la sal, la veranera a la cintura
en el océano que no envejece ni se fuga.

Dormimos únicamente avivados por la sed entera de las campanas,
jinetes de la noche transitando calles insólitas, con el frio secular
que produce el alma cuando se deshace en jadeos, cuando el combate
es fiero testimonio de gastados guacales,
cuando vos y yo, nos volvemos reales, en oposición a los fantasmas.
Somos tan reales que tropezamos con el delirio,
el incendio debajo de los aluviones del poyetón de la tierra,
somos tan reales que el azúcar brota de los poros, el néctar de los ijares
migra a la lengua, ensordece los rieles de las piernas:
también sonamos con tantas cosas invisibles y en eso somos vulnerables.

A menudo la desnudez se nos convierte en fuego,
atrapamos las enredaderas de las telarañas, mordemos la pasión
por los trenes, lanzamos al agua nuestras cabezas sin quebrarse,
luego nos miramos a fuego repartido,
con la sencillez que prodigan las alacenas colmadas de respiración.
Vos pestañeas en el espejismo de la hoguera desnuda, míos tus pies
hasta el delirio, descendiendo a la temperatura del tumulto,
al nosotros de la escalera multiplicada, a la hamaca de la temperatura,
con tu rostro respirando los pilares de los relojes,
la ciudadanía completa de las manos, el ave Fénix como una lanza
purificada en la emanación inconsciente de la ruda, piel incorporada
a los inventarios de la memoria, para que siempre la corriente
sea ese rio de pájaros, mosaico o vitral, en todo caso, del vértigo.

Con nuestra desnudez hemos construido, sin quererlo, la nostalgia;
nos subordinamos cada día al tejado del orgasmo, sin más aperos,
que el sol transitorio del momento: así le hemos ganado velocidad
al horizonte que delira en nuestras manos, que arde, además,
en el juego de la transparencia.
A veces somos sombras donde caen nuestras caras: alrededor
las ansias a punto de romperse, al punto del abismo de los taburetes.

Barataria, 26.XII.2011

VÍVID L'AIRE

2011-12-27T08:08:00.000-06:00

VÍVID L'AIRE

Vívid l'aire desfet en les mans, el sexe nascut del vent, plantat en el cos de les ninetes. En la branca nua del sucre, el fruit recollit de la brasa; pres l'ull en les lluernes, l'orgasme amb el seu repic de campanes: cruix abstret el bategament de la sang, el fumeral obert del pany. Cremat l'amagatall de llampecs, assaboresc, assaborim, l'essència renovellada de l'arrelament. Al capdavall, la suor és ànima bessona de la rosada, la sal la febre del mar i l'escuma; l'alé un arc de sucre sobre el clam dels arrels de l'escuma. Hem de trobar-nos sempre en gràcia d'aquesta profunda carn, carn al fin d'espessos pergamins per a escriure en els encaixos d'aquest parentesc

MALGRAT TOT L’EFĺMER SEMPRE ÉS ETERN

2011-12-26T22:09:00.001-06:00

—Fórem i serem sempre, l’ala, el sol a mans plenes amb totes

les possibles foscors del planeta, amb tots els morts que anuncia

el tro, branques on voleteja el vaivé de les temples,

les illades del minut en la campana de ventalls i finestres.

Fotografía de André Cruchaga

MALGRAT TOT L’EFĺMER SEMPRE ÉS ETERN

crees que puedes cambiar toda la suerte y,

aunque vamos derechos a la muerte,

vives de lo pasado todavía.

JOSÉ GARCĺA NIETO

Malgrat tot, l’efímer sempre és etern: al lleu frec flotem en l’abric
de les reminiscències, somnis sublimats convertits en llàmpecs;
llengües al voltant del rusc que el temps erigeix en volta.
Mai no perdem l’escala de la respiració en el bagul del calendari,
la gota de sang ens commou en la creu de cada dia,
—tu sempre present en les randes del vent, en el segle
del minut de les jardineries, estranyes boques que creixen en els arrels,
la pedra exacta en la llengua desfullada,
mans en el buit de l’ala del corb a punt de secar la tinta
de la pluja i, tanmateix, avall en les aigües subterrànies
de la consciència, tu tan verda amb els teus ulls de molsa, tan plena
de cràters i mirades, foc del caliu a la vista de l’ànima.

Sempre les coses menudes toquen la barba del temps: —em toques,
ens toquem per a sempre, és a dir, el sostre indeleble,
les aigües polides del verd, sense batecs, fluent damunt de l’aigua
dels cabells, sagnant en l’espina dorsal de l’aire.
—Fórem i serem sempre, l’ala, el sol a mans plenes amb totes
les possibles foscors del planeta, amb tots els morts que anuncia
el tro, branques on voleteja el vaivé de les temples,
les illades del minut en la campana de ventalls i finestres.

Sovint la llum ens assisteix amb crina a boca de canó: no podem deixar
de ser cecs davant del destí, cecs de tant mirar l’horitzó
en retrospectiva, cecs davant de la plaça líquida de la pell.
Quantes vegades despoblem els instants de la imminència,
i es tornà sospita tot el que estigué a prop dels nostres batecs,
les pors, el joc de sonar, tot hivern crescut de les hores?
Mai no fou fàcil riure davant de l’alegria desconeguda,
aquella llum absurda, de sobte en l’ombra del clarobscur,
en aquel espill estrany de les paraules amb fervor de minut.
Què fem hui, amb tanta memòria acumulada, sense reguers?
Sent l’estranya forma dels mapes, les mateixes preguntes descregudes,
el crepuscle d’un blues a l’hora de fer inventaris;
hi ha eternitats, és clar, millors que l’abandó absolut:
—tu véns en l’alé del vil•là, en la papallona de la flama,
en aqueix estrany truc de l’alba i el cerç.

No sé si un día se’ns gastarà tot l’alfabet, encara que llavors
tindré de beuratge la gran sorpresa, l’èter devastador de les meues dolences;
per a llavors, és dir, per a sempre, hauré fet de l’incert
una certesa: una sola paraula, lleu com les ombres que ens segueixen
al voltant de les més antigues flaires.
En aclarar-se el camí, entrem en la memòria…

ESCRIC PER A MI I PER ALS QUE VULGUEN LLEGIR-ME

2011-12-07T08:40:00.000-06:00

Park City, Utah

Fotografía de André cruchaga

ESCRIC PER A MI I PER ALS QUE VULGUEN LLEGIR-ME

Escric per a mi i per als que vulguen llegir-me, encara que l'aire és per a tots: treballe en la milpa de l'alfabet, llaure cada paraula amb aqueixes eternitats efímeres, pròpies de la sang trafegada del besllum. A la meua taula de treball són els vius i els morts; (tu que madurares el fluir de les urgències, aqueix exercici de respirar a fons en la sequera. Tu, onsevulga que sigues que el vent et nomene, absent i present en el llenguatge dels somnis, repartida dintre de la sang.) A voltes esgarrape en la cendra transcendida; unes altres voltes, em reinvente en les escales de la rosada, en la quietesa i simplicitat de les finestres, en la mel astral del calendari. Qui parlà de la trascendència sense ofici? Benauradament, només m'he proposat escriure, més tard seran unes altres veus que revelen l'eternitat, per bé que semble avorrida. Als que em llegisquen, ací aquest quadern insepult on ha perseverat i germinat la fusta, el pols dels meridians, aquesta tasca d'eremita, en un món cada volta amb menys alé: ens mosseguen les ombres del temps, tot i això hi ha espais per a la fruïció alada de l'ànima. I, doncs, si l'adés dit fos poca cosa, deixe ací n'Antonio Machado: “A mi trabajo acudo, con mi dinero pago/ el traje que me cubre y la mansión que habito,/ el pan que me alimenta y el lecho en donde yago.”

Baratària, 30.XI.2011

ESCRIBO PARA MÍ Y PARA LOS QUE QUIERAN LEERME

Escribo para mí y para los que quieran leerme, aunque el aire es para todos: trabajo en la milpa del alfabeto, aro cada palabra con esas eternidades efímeras, propias de la sangre trasegada del destello. En mi mesa de trabajo, están presentes los vivos y los muertos; (vos que maduraste el fluir de las urgencias, ese ejercicio de respirar hondo en la sequía. Vos, donde estés que el viento te nombre, ausente y presente en el lenguaje de los sueños, repartida adentro de la sangre.) A veces escarbo en la ceniza trascendida; otras veces, me reinvento en las escaleras del rocío, en la quietud y simplicidad de las ventanas, en la miel astral del calendario. ¿Quién habló de la trascendencia sin oficio? Por ventura, sólo me he propuesto escribir, después serán otras voces que revelen la eternidad, aunque parezca aburrida. A los que me lean, aquí este cuaderno insepulto donde ha perseverado y germinado la madera, el pulso de los meridianos, esta labor de eremita, en un mundo cada vez con poco aliento: nos muerden las sombras del tiempo, aún así hay espacios para la fruición alada del alma. Y, pues, si lo anterior, fuese poco, dejo aquí a don Antonio Machado: “A mi trabajo acudo, con mi dinero pago/ el traje que me cubre y la mansión que habito,/ el pan que me alimenta y el lecho en donde yago.”

ACÍ, EL ROSTRE EN L’UDOLAMENT

2011-11-27T14:59:00.000-06:00

Tanquem els paréntesis sense haver fet possible tants hivernacles

de pans i peixos: li donàrem a la demagògia un lloc preeminent

i soscavem ulls i pit i el bulliment dels cresols

i la direcció exacta de les cuixes; i, tanmateix, ...

Imagen tomada de Miswallpapers.net

ACÍ, EL ROSTRE EN L’UDOLAMENT

Ací, el rostre en l’udolament, poques esperances i molts exterminis: ombres com cascos, humides teranyines enredrades en les mans, oblits que la fam ha anat mossegant fins al punt d’esborrar tota reminiscència, refilets l’avidesa dels quals fa foies, transparències trecades al paladar, litorals entranyables on no es poden hissar barrilets, ni jugar a les canícules de la ranera. Junt a aquestes vèrtebres de l’angoixa, successió de cossos desnonats als raïls salats de trens que afonen las aigües i els fòsfors que encenen la rosada. Tanquem els paréntesis sense haver fet possible tants hivernacles de pans i peixos: li donàrem a la demagògia un lloc preeminent i soscavem ulls i pit i el bulliment dels cresols i la direcció exacta de les cuixes; i, tanmateix, la volença és al mateix lloc, podrà salvar-nos el pou dels desigs, el deliri de la butxaca, la cambra de sempre, la finestra des d’on s’alça el paraigües de les estacions? De segurs, darrere d’aquesta opressió hi ha paisatges que es poden aprendre amb el sil•labari dels porus.

Baratària, 26.XI.2011

AL•LEGORIA

2011-11-19T08:29:00.000-06:00

En el fons, escrutem les paraules, el preu que té la pell per als màstics,

el feltre de les lluernes en la consciència.

Diguem-ne que un dia pot fer la diferència: hui tot és possible als braços.

Imagen tomada de Miswallpapers.net

AL•LEGORIA

De aquel idioma y de mis pasos por la tierra dicha no existe

imagen que esté hoy extinguida.

Los veleros tocan a las puertas

del aire donde persisto.

RAFAEL CADENAS

Salude els matins des de dins, quan la guitarra del gall emergeix del pati amb portes i finestres. Salude aqueix blanc dels somnis fent-se llum, recobrant els ràfecs del dia; excepte la deshora, les feines encenen les bastides del sabor, —tu i jo, enganxats al fogó tebi del pit, amb les paraules necessàries per a no corbar la boca, ni el pit, ni la gepa de la nit passada. Són innombrables les parpelles de les volades; ahir ens feia callar el condol, hui creix el vent com una filada d'ocells, des dels peus fins a les temples: des de la casa a les voravies ens aixopluga la branca del pit, l'entranya íntima de l'alé amb la seua vívida flama. (Els viatjants sempre guardem el coixí en la memòria; en la marxa obrim les mans de l'entusiasme, diguem-ne que descobrim el present de les llànties, l'obra de l'apetit a fons.) En el fons, escrutem les paraules, el preu que té la pell per als màstics, el feltre de les lluernes en la consciència. Diguem-ne que un dia pot fer la diferència: hui tot és possible als braços.

Baratària, novembre de 2011

SENSE DIR ADÉU

2011-11-13T03:50:00.000-06:00

Imagen tomada de Miswallpapers.net

SENSE DIR ADÉU

Sense dir adéu avancen les paraules cap a la nit: ja hem ultrapassat qualsevol crit d’abraços; un dia deixàrem de ser la saba vessada, el tinter de la lucidesa i ens cresqué la urgència del rampell, —la fugida galopant que coagulà el cànter de la promesa, només té sentit en el núvol torb de l’imprecís, ferida implacable la llibertat amb les seues argúcies, fosques mossegades per l’assot de les dents. En el tempteig, l’espera es fa incerta; hui, potser, només viurà en el secret del record, en aquesta set de portes amb gavines. Sovint hom mor als límits perennes del gemec; cada dia és més certa la incertesa davant de l’escala de la llum. Morir sense comprendre el llençol de la falda, baixar al tamborinet de la llàgrima, mentre el llavi marxa en els dies de l’èter. Viure veient com s’extingeixen les mans, l’ala de l’alegria, veure morir els trens, els pals en l’horitzó dels porus, però també en les idees. Deixem a boca terrosa l’alé i ens fonem en la ferocitat del rovell…

RESPIRACIÓ

2011-11-12T05:38:00.000-06:00

Espere l'armari de paret de la claror, encara que sàpia que mai no arribarà.

T'espere tot i saber que els meus passos s'apressen: hi ha destins

que hom anticipa al bell mig de la brisa…

Imagen tomada de Miswallpapers.net

RESPIRACIÓ

Comencí a respirar quan m'acostí als llibres, còmplices remots del vol, fotges creades per a encegar la meua matèria: sí, ací la respiració sencera, la claror a la bossa de l'alba, les dues estacions de música que tenim en el tròpic, la sencillesa de les lluernes a la vora del penyal del camí. Un dia s'obriren els porus a la llum; fou llum tot el resplendor de la tinta, l'ombra enlluernadora del melic, penjada del forcó del temps. La meua primera lectura la fiu al voltant del ventúria del desig: visc creixent en la set dels sentits, la meua boca, la teua boca, cremen en cada branca del foc, en la trementina sediciosa de la ment. A sobre la sequera del calendari, erigisc oracles de sucre, hi alçà, en les estovalles, l'ocell del pi de la respiració. Quant poguí beure antany, no ho sé; ara, tanmateix, ara ascendeix la llum a la feina de les temples, puja el tacte sobre la fruïció del solc, ascendeix la veu. Espere el feix de sol damunt dels ametlers del meu quadern. Espere l'armari de paret de la claror, encara que sàpia que mai no arribarà. T'espere tot i saber que els meus passos s'apressen: hi ha destins que hom anticipa al bell mig de la brisa…

Baratària, novembre de 2011

ALLÀ A TAULA , AMB FORATS A LES ESTOVALLES

2011-11-07T07:01:00.000-06:00

Imagen de André Cruchaga

ALLÀ A TAULA , AMB FORATS A LES ESTOVALLES

La nostra taula, amb forats a les estovalles; però hi havia mans pietoses, mans de ros, i prou sal i sucre al somriure; ara ens creixen les aigües trencades del desendreçament, el celler com un sarcòfag de nostàlgies. Anàrem, a poc a poc, entrant al parrac de l'extermini del sossec; el pa amb verdet de les llànties forní de fongs els llençols, damunt de la pell, els troncs de l'alé, el jute vernissat dels arrels, la fosca tempesta de l'escòria, la dimensió del fem en el somni. Cada vegada la pobresa anà calcinant els nostres somnis, fins al punt d'esdevindre ombres miserables, portes de fosques pedres; quan tornàrem a les claus, haguérem de lluitar contra el rovell i a gosades que no poguérem obrir el pany. Allà, a taula, els maldecaps del temps, l'acaçament dels fantasmes. La resta, les sabates afonades en les frontisses del fang, la claror que ens ofega als cementeris.

EL POEMA

2011-11-01T06:10:00.000-06:00

Són àngels o dimonis les vocals, la llunyania que abasta el respir

de la nuesa quan flueix el torrent dels litorals,

els jardins dements de les guitarres?

Quantes paraules caben en l'alforja dels dies,

després que el temps sagna als braços? ¿Què és la set en la veu

de les distàncies, la butxaca amb mocadors mullats?

Imagen tomada de Miswallpapers.net

EL POEMA

Toda palabra quema.

He aquí las cenizas.

ALFONSO KIJADURÍAS

Tot poema és l'arrel de l'eternitat que desxifre en la intimitat
de les meues venes, en el fosc riure de les portes, en el si del desig,
—inventari de tants armaris de paret arribats a la boca.
De quines abelles està fet el poema? De quina pell es desprenen
les paraules, de quants cossos encesos es feren
les escales de cada vers?
Són àngels o dimonis les vocals, la llunyania que abasta el respir
de la nuesa quan flueix el torrent dels litorals,
els jardins dements de les guitarres?
Quantes paraules caben en l'alforja dels dies,
després que el temps sagna als braços? ¿Què és la set en la veu
de les distàncies, la butxaca amb mocadors mullats?

El poema, al capdavall, és la foscor feta llum, el mar
espigat en la geometria dels pètals,
a voltes la tarima enfosquida del pit, el sol sense setmanes,
l'oceania de l'orgasme a manera de llampec, les fletxes del cel
de les al•legories; unes altres voltes, la claredat nua dels forcons
que sostenen l'alé, l'absència de la pedra que ens governa.
Del firmament cauen gavines de foc:
Qui es desvetlla en el somni anticipat, en la matèria madura
de l'alé? Quins morts es desdiuen en cada quiasme,
o en la hipèrbole de l'assetjament, l'apòcope dels peixos que gemequen
solitaris en l'aigua acumulada dels mocadors?

Els que pugen al poema, desposen ombres i albes cremades en la carn,
i finestres de ondulants darreries;
al capdavall, el poema també es fa del País: viure és anar
encarnant els focs del pols, l'alt foc del caos i la fam.
Per a cada somni hi ha paraules audaces, els vaivens foscos
del carrer, la creu cremada de vertigen als campanaris; sense dubte,
la realitat és apressant: el fil de l'espill ens fereix,
fereixen aquelles paraules sordes dels entarimats, ho fa de semblant
manera el desvetlament amb el seu pubis somnolent.
El poema al capdavall no està fet només de refilets harmoniosos,
sinó d'aqueixa cendra intravenosa del pipelleig, de cada terbolí
que ens aventa cartes inintel•ligibles,
de cada mort, —adult o infant—, de les missives del semen,
de la illada que es torna irrealitat en la matèria dels fantasmes.

El poema desperta en les aigües barbulloses del rail, aigües també
de amants, intrèpides respiracions en l'aixeta:
el poema s'alça sobre la nit, és un bé públic on els vaixells
troben el seu mateix llit: trens clavats en la sang
de la boca, vertigen i memòria de la polifonia del foc…

Baratària, octubre de 2011

SOMNAMBULISME

2011-10-29T07:21:00.000-06:00

Porte dies pensant en el cigarret dels segles:el combat és dur

quan no s'esperen miracles, l'atzar fantasmal

de les possibilitats, l'ull prohibit discorreguent en la llimonada,

creus i llums acompanyen en els ascensors,

aires grisos en el cos dels hisops, llàgrimes rovellades,...

Imagen tomada de Miswallpapers.net

SOMNAMBULISME

en la tarde, qué espanto, se transforma

en el más agresivo, legañoso y cenizo

«disparate» goyesco.

ANTONIO MARTÍNEZ SARRIÓN

En l'argent viu dels silencis, el laberint, la nit, els somnambulismes,
els armaris oblidats, els armaris de paret buits, el dia que perd la tendresa
de les seues mans, la veu en allò brusc de la saliva:
camine entre els noms defallents del paisatge,
res no són les murtres
acerbes a la boca, quan la nit és un bategament dessagnat.
Entre fanals de fred, burilles parpellejants, filera de silencis
a gotelleres: l'aigua caient en el taüt de la terra,
coordenades obertes, les finestres dels ulls, el tamborinet antic
a l'altura dels rats penats; a la meua manera, faig conjurs a l'endevinalla
al caníbal immund del sifó del pati de darrere
del calendari amb els dits senars del celler
que penja de les bigues: zumzumeja el rauquit de la nàusea
els modismes subterranis dels somnis, al voltant sord
de les prestatgeries, quasi impúdics davant de la pols abrasadora de certs
lleixes disposades per a les ombres,
de torrents clavats en el somnambulisme, divan de papers
als braços acostumats a les galteres de la nit,
a la pol•lució de les postals, a la inusitada rosa pornogràfica,
disfressada de paraigües d'èxtasi.

(Hi ha abrics planyívols com heretgies paral•leles als ocells,
ritus agredolços, riure desgastat en la camisa líquida de l'aigua,
un jazz pansit, mèdiums explorant
la diadema dels cementeris, la ganyota degollada dels colors,
la braga llimant els èlitres del coixí, colosal apoteca on
pedreguen els escapularis el setí de les escales.
És interminable el ferment de la sal, les hores carnívores
irrompent al llit amb cuqleig metàl•lic, sense més flauta
que aquest hivern tranuitat
de la matinada, de les vesprades, de les parpelles sagnants.)

Porte dies pensant en el cigarret dels segles:el combat és dur
quan no s'esperen miracles, l'atzar fantasmal
de les possibilitats, l'ull prohibit discorreguent en la llimonada,
creus i llums acompanyen en els ascensors,
aires grisos en el cos dels hisops, llàgrimes rovellades,
llençols en vendaval lliurats a estufes de llenya, al carbó
disposat com un centpeus al tarquim ebriac de la llengua.
És un anar i tornar enmig del fang apegalós, al•luvions arquejats
en la foscor: sulfúriques bastides del somnambulisme,
ventalls jugant a l'acord infinit, gargots en la travessia
inaccesible de la tendresa: dies on l'únic arsenal és el desvetlament.
Dies inajornables com la fruta madura sense consumir-se: passat
el temps, cau el darrer ocell de la tempesta…

Baratària, octubre de 2011

MATÈRIA AMB ESQUERDES

2011-10-20T05:45:00.000-06:00

...busque la llum en cada hora de pedres, on ningú no puga vendre

hores falses, cels sense treva, socarrats. Així de simple,

intuisc l'estrèpit de la lava baixant a les sabates,

mossegant la biga del capell, la camisa laboriosa dels somnis.

Imagen tomada de Miswallpapers.net

MATÈRIA AMB ESQUERDES

los últimos dedos de las hojas

se aferran y se hunden en la ribera húmeda…

T.S.ELIOT

Tot és veritat: el forcat del temps que s'alça sobre les temples,
Els temps difícils de sempre, el cor confiat en la labor
dels carrers, quan tot sembla ser tan efímer, volàtil resina
en les mans, parva de boques com sentinelles d'un món fosc.
La plena raó intriga en les temples i enfila l'alé
cap a la verema de la matèria,
busque la llum en cada hora de pedres, on ningú no puga vendre
hores falses, cels sense treva, socarrats. Així de simple,
intuisc l'estrèpit de la lava baixant a les sabates,
mossegant la biga del capell, la camisa laboriosa dels somnis.

Sempre es difícil caminar amb l'aixadella invertida
de la llum als atzucacs on de penes caben els porus,
cava l'ombra i la llum els seus estrèpits,
crema el corc als taüts de l'alé el ràfec incert
de l'ocell abillat de brines perilloses, guspires de sobte
feroces, madurs llenys que consumeix el foc;
camine durant les hores que l'ànima no necessita d'aixopluc,
ni brases per a calfar l'hivern flotant en la seua naturalesa.

(He vist tremolar els picaportes del calendari, que ara crec molt
en tot aquest fruit de la memòria;
no importa quant haja caminat, o quant haja desanat:
tot té el seu temps per a la sega, la saó de l'olfacte i l'oïda,
per a entendre que les ombres són rius d'aigües estroncables
i que en la porfia del coixí madura també el coneixement;
es fa temps el temps com en una escola,
de nit i llum; de mocadors i deshores…)

Mai no es fortuïta la pedra, si la pedra és la justa manera
d'enfilar-se a l'horitzó,
si la paraula ens salva dels silencis noctàmbuls i genuflexos,
si de sobte dels cresols fem alborades,
si la suor és la resposta a la gàbia que ens mossega,
si en sacsar la consciència, sacsem també els dimonis,
que la nit enfunda com saba, sang enroscada en cada colp.
Cadascú alça des de la seua set, aqueixa matèria que el temps no detura:
tota profunditat fendeix la cendra dels dies,
volen les escates destintades dels punys,
boten de la carn els fantasmes, amb barres mortals
i, tanmateix, les esquerdes no ens afonen, ens desafia l'espai
estret de la gravetat, la corrent de granit inesperada.

Davall de les estàtues jaients de la memòria, el cos és el que és,
anades, vingudes, probabilitats, viatge llunyà i solitari malgrat
les multituds: així emergeix cada poema, panteixant en l'òrbita
del cos, dissolt en la respiració de les esquerdes…

Baratària, octubre de 2011

CERIMÒNIA PLURAL

2011-10-15T11:12:00.000-06:00

Mire caragols penjant de la llinda: mire paraules grogues,

estranys litorals d'oliban,

de segurs és el mirall, la mateixa cerimònia plural de la saba,

la terra que de sobte ens refugia en el seu puls,...

Imagen tomada de Miswallpapers.net

CERIMÒNIA PLURAL

A Pere Bessó, en la permanència de la llum.

…vayamos haciendo camino

creyendo que lo hacemos desde dentro

para no morir,

para no dejarse vencer por el tiempo…

ANA MARÍA FAGUNDO

La llum com una litúrgia desvetlada en la nuesa del crepuscle,
l'armari de paret en l'ardor dels batecs, cofre de cristal•lina sal,
mar adins els jardins subterranis desfent el seu cos,
cada lletreig és un diorama en sí mateix d'aires esparsos
en tot el present de les bigues i la llinda del temps,
pètals desclavats dels núvols en el sens fi del quadern plural
de tinta i sang, d'escales enceses de paraigües.

(Torne als ulls acumulats del xiuxiueig, ritus de lluernes
fent previsible la brasa estesa en la llengua,
l'horiztzó on el pols es torna armari de paret petri, fecund
aprenentatge de l'arc del cel, trajecte plural de l'horitzó.
De l'aroma apressat d'ocells, emergeixen valises de secret: el temps
que de manera inversemblant corre immers a través de les dents,
també el desdejuni en trossets,
memòria i tragí del desencert, ràfega que ens condueix a tapisseries
esponjades, a mans que recordem perquè un dia foren les nostres
mans, territori d'armaris de paret, turó al capciró de l'alé.)

Al capdavall ens cundeix l'aigua desquallada, l'aigua recolzada
en la branca dels ulls, el foc dels pulmons,
la llum maridada al teulat desplegada en llumins de sucre.
A voltes pres d'aigües espaiades, ens endinsem en la respiració
del poema, com entra un infant a la bengala tangible de la tinta,
al gargot que, en els seus estreps,
porta claredat i mèrvels, blanques violes en les parpelles.
Altrament, les teranyines no tindrien sentit, ni càmfora l'aire,
ni balcons filials, ni carrers on l'alé es torne fogata;
altrament, nosaltres, els noctàmbuls, perderíem la llum
per a respirar l'aire o, en tot cas,
per a trobar sentit a la intempèrie de les pàgines en blanc,
al matinejar que ens dóna la nit de lluernes,
al somni pregon dels pins ofegat al pit.
Altrament, sí, altrament, la pedra hi restaria, imbatible
com la tinta estampada en parets sinistres, com el ventall
de l'ermàs despentinat enmig de tanta garrotxa,
entre pòlips de fermentada ressaca, entre canelobres d'ansietats.
Mire caragols penjant de la llinda: mire paraules grogues,
estranys litorals d'oliban,
de segurs és el mirall, la mateixa cerimònia plural de la saba,
la terra que de sobte ens refugia en el seu puls,
o la memòria que respira en el rapte dels espectres,
les trenes pressentides de l'inevitable: el poema amb les seues recurrents
portes, les onades blanques de la consciència compartida.

Baratària, 14.X.2011

RELECTURA DE L’ALÉ

2011-10-12T14:52:00.000-06:00

I és així com l’espill transparenta el present del poema,

la volença a les estovalles de les campanetes,

els velers que endinsen en les temples la bretxa necessària

per tal d’alçar cada dia la foguera vessada en la taula.

Imagen tomada de Miswallpapers.net

RELECTURA DE L’ALÉ

En l’harmonia de l’armari de paret, la lluna redona il•lumina en las mans.
En la antesala de l’alba, la menta del ros, el llumí que refila,
com un altre ull en las ninetes: rellig l’alé en obrir-se el pols.
Dia rere dia els vaixells en las gavines, els trens en l’ala,
quasi com una llum alada que mai no termina, sinó en l’infinit;
en el bulliment del poema, tots els somnis: l’aleteig franc de la tinta,
costera amunt la pàgina en la fam, la xanca de les línies
en l’alfabet, com l’aigua blanca que s’escola en la gola.
El tragí diari sempre resulta una mena de sorpresa:
sal, sang i sucre donen vida a l’alé des dels pastos del goig.

I és així com l’espill transparenta el present del poema,
la volença a les estovalles de les campanetes,
els velers que endinsen en les temples la bretxa necessària
per tal d’alçar cada dia la foguera vessada en la taula.
A voltes hi ha ombres esvanides que es tornen invisibles: ombres
on es congrega el llindar de l’alé;
d’altres potser no faran aquest exercici de transparència i cremen
de bona hora els manuscrits de l’ànima,
cremen el xiuxiueig dels carrers del temps amb ànima de serfs.

(En la humitat és propici llavar la saliva de les parets,
oferir la mà sense taques i sense por al proïsme,
mirar el límit del tobogan de l’ocell aturat al cantó
de la fulla que es balanceja en l’evangeli del sexe;
hem viscut a mercé de la nit deixant-nos per l’espiera
de les ombres, sense cap altra alcova que la demència del País en agonia;
ara toca desaprendre els crepuscles,
i matar el llop gris dels records, l’última tomba dels fantasmes
al peu del cel i els estranys beuratges de la història.)

Cada relectura ens dóna la llum necessària per a caminar de nou
sobre la desbandada de finestres que passa per l’escletxa de l’alé;
veig el subsòl de la consciència en perpetu assetjament,
tirada pels cavalls del somni, cascos de pòstum ardiment,
rellotges amb la pus a flor del metall,
absurds que llepen les puntes de les aletes dels peixos.
Atie la flama del cresol a l’hora de aguaitar la tinta del quadern,
damunt de la gespa, l’esquirol, l’alé, la necessitat de pegar
els bocins dels plats trencats, tocar la pedra de la illada,
entretindre’m en el bar de les plenàries legislatives, caminar
damunt de l’espill mentre plou i el fang es fa fang.

Vull rellegir de nou tot el planeta: em sedueixen els
amants cecs que perllonguen la seua agonia en el mocador, els falsos profetes
que udolen al barranc de la fossa comuna dels desemparats.
Em sedueix el despullament, on ets Daphne, amb les teues llargues trenes
amarrant l’embriac del desig?
Damunt de la taula un got amb aigua com a pou dels desigs…

Baratària, octubre de 2011

GERMINACIÓ DE LA RESPIRACIÓ

2011-10-10T18:56:00.000-06:00

Malgrat tot, sostinc la respiració dels màstics,

el paradís és aquesta faena d’escriure tots els dies amb llàntia

i tinta i quadern, amb records, empomant el cresol

fins a veure llum en la ferida, perquè viure és encara una invitació

al poema, a la cruïlla del mar sense repòs i sense fatiga.

Fotografía de Alfonso Aguirre

GERMINACIÓ DE LA RESPIRACIÓ

Al capdavall la poesia respira en la germinació del rictu
enfilat en les anadures de la fullaraca. Al capdavall,
caminar és sanar succeint-se en el fluir de les voravies
que obrin el camí assumit pel ferment, raneres
de la llavor llostrejada, dins del foc que ens sosté.
En l’enfiladissa del vent, cenyeixen les aigües la seua cintura,
temps a revelar-se en la redonesa de les paraules,
diguem-ne respiració propiciatòria
que fa fragor als papirs de l’hàlit, estany de tròpics
i paradoxes, definitiu hivern, graó pregon de la gola.

A voltes la distància és la companyia més certa que tenim;
germinen incomptables les absències, l’edat que perd el panteix,
la fi de l’espavent quan arriba la partida,
la brisa on immolem els parèntesis d’ahir, hui i demà.
Tot allò que ens és donat ho reconec en la respiració:
aprenguí del pinar el xerric de les branques de la consciència,
l’alé de la llum en la trementina,
la immanència del vent en les llavors, també la finestra que s’inunda d’atropellaments,
llibres mig oberts de la becada, l’ofegament de la tinta en la mirada.

Malgrat tot, sostinc la respiració dels màstics,
el paradís és aquesta faena d’escriure tots els dies amb llàntia
i tinta i quadern, amb records, empomant el cresol
fins a veure llum en la ferida, perquè viure és encara una invitació
al poema, a la cruïlla del mar sense repòs i sense fatiga.
Tinc pressa, és clar, per això no em detinc en bagatel•les,
ni en els armaris oxidats que guardaren el meu pit:
el temps naix en cada alabastre del poema,
naix en la bresca del llampec, en l’ofici dels arrels;
el temps és cada un dins del tuguri de les ombres,
el món, un perllongament adust de les bresques,
on els dits enfonsen les seues mateixes cabòries.
El poema comença quan alguna cosa mor: tot fulgor té bigues
de cendra, aires indefinibles, bategades misterioses que després
escapen de les finestres com els vil•lans.

Com no pensar, al capdavall, en l’encaix dels litorals,
en la tasca del record que neteja la casa, en els senyals visibles
de la terra? En cada llàgrima hi ha incessants mocadors:
la pluja fa la seua faena per a netejar l’ànima, germinen les formes
més diverses de la llum, l’espavent sense amputacions,
l’aura en l’ull del vers, el sement vessat en la tinta.
Res no ha mort i tanmateix tot mor: la pell dissol
El sexe en l’expiració: l’amor és una boca de llarga agonia,
On obra la incandescència. La respiració fa allò que li pertoca:
Deixondeix l’espill i face florir la set…

Baratària, octubre de 2011

PUNTUALITAT DE LA NIT

2011-10-01T04:45:00.000-06:00

Tot és així d'indefens en el paladar que acumula paraules

incertes. Batega la nit en la fotja de les hores, en aquesta lentitud

de viure dins de masmorres, de fer camins amb la sal

de les pestanyes, de defugir el cos entre corbs i teranyines.

Imagen tomada de Miswallpapers.net

PUNTUALITAT DE LA NIT

Sempre arribes d'hora, sense repòs, armada de premeditades
ombres, puntual com l'esfera dels fanals en plena intempèrie;
omplis la meua boca de paraules fosques, trenques els meus ulls per a posar
paraigües de cendra, abandons i ossos esberlats.
Tot és així d'indefens en el paladar que acumula paraules
incertes. Batega la nit en la fotja de les hores, en aquesta lentitud
de viure dins de masmorres, de fer camins amb la sal
de les pestanyes, de defugir el cos entre corbs i teranyines.

—No hi ets. Mai no estàs filant l'horitzó amb d'altres colors
que no siga el color de les burilles desfent la seua espiral d'abelles;
Vespreja als vaixells i, també, en els peixos de la vida:
llavors cauen les enfiladisses al pou que els ocells han fet
als racons de les cantonades, en el niu perllongat que els braços
deleren. Aquestes ales fatigades envelleixen en l'ara de les parets,
i, encara que sobtoses, abasten cert vol,
gasten el seu cor en la feixuguesa que penja de les hores sense objecció.
He sigut durant anys, un nom entre tants noms:
davall dels cels que gasten el seu mateix ferment, la nit com un arbre
gegant, rostre cec invisible en el col•loqui,
on només bateguen litorals buits. On els dies són estrelles
nàufragues, herència d'entropessades en la gola.

Res no és tan puntual i precís com el rellotge d'aigua en la mar
que soscava els ulls, i escriu llegendes cegues i s'endinsa
en l'alé amb força furibunda; en cada mort que em deixa
la nit, els mesos sense retard, ombres llevades al poema,
larves gestant ombres en matèria i temps.
És possible que un dia trenque les ales, el soroll, el passa-muntanyes
dels camins, el cigarret que relata els meus racons;
és possible perforar la ferida del granit que esberla l'alé,
la molsa que fa llunyana la claror.

Sovint tan sols és possible la intempèrie tacada de violència,
la dificultat de fer soroll en la garrotxa, damunt de les verdures
podrides en mocadors, ombres buscant la seua ferida.
En aquesta llenya del terra habiten els voltants del caos amb tots
els seus matisos: pàgines nuvolades, esvanides amb els matins,
torrencials vísceres del desordre, altures invertides
de sobretaula, escales de doble vertigen.

Hi ha fugides, també, en cada puntualidad de la nit;
diluvis esperant la següent hora, poemes oblidats en la pell,
aguaits rajant mapes, a la vorera dels cementeris,
teulats on naufraga l'arc de Sant Martí, mesos amb sobrecàrrec
de puntades, trinxeres sense palpebres.
Quan el rumb és un tren incert, són preferibles les veredes:
Ara udola el niu de les parpelles, els resquills de la nit
llampeguen en la boca, en la taca de la tempesta.

Baratària, setembre de 2011

REBEL•LIA

2011-09-25T09:29:00.000-06:00

A cada jardí el seu hivern de formigues, allò subtil aparentement

per bé que siga còpia del caos, asil de la penombra, equipatge de fullarca.

Aixi com així, no es poden obrir les portes: és necessari

enderrocar-les, fins que sagnen les baldes i el dia cante

i el camí s’allibere de garrotxa i el coixí, riu sense murs.

Imagen tomada de Miswallpapers.net

REBEL•LIA

Una corona de trens s’enrosca en les temples, sagnen els reguers
dels mapes, cruixen les àncores de les branques en els seus metalls rebels;
a voltes és l’únic que ens salva davant de la domesticitat:
el subconscient salta, mossega les dents de la cendra, beu
del migdia, amb els seus embocadors purulents.
Sent que és l’únic que ens salva quan tenim la immolació
davant de nosaltres, el pols trencat en absència d’arc del cel;
el dol camina fos pels carrers, sagnen les portes
inaccesibles de la pols, la caiguda malalta del cel,
amb la seua vella arna de calendari, amb graneres de mirades sinistres.

Davant del fum, la rebel•lia de les aigües per a rentar els ciments
de les parets, el vestíbul de les estàtues, la celofana de les mirades,
els forats de les culleres,
les hamaques arremolinades en la foscor.
Davant del borinot de l’estrèpit i la vexació, l’arma possible
per a combatre és la rebel•lia, no el cel cremat de les parpelles,
no el triangle equilàter dels paracaigudes, ni la simfonia en gris
major del fogó, el radi tallat de la circumferència,
no l’ofec agenollat en el núvol de la boirina del cigar.

Les ombres són com el rovell: devem allunyar-nos dels rellotges
oxidats, de l’horitzó opac, de les banderes mortes
que albiren a través de les finestres.
Devem deslliurar-nos de perill, perquè l’escòria és persistent,
si errem el camí desemboquem als cementeris;
la llum ha sigut sempre una plantació de butxaques: precedeix
a la possessió del firmament, pertany als cavalls llostrejats
en la boca, a l’art d’interrogar l’ombra de les campanes.

Indagar és qüestió de caminar en el desert:
no podem dormir quiets enmig de la barbàrie,
ni agenollar-nos sobre les cendres de les funeràries. L’única possibilitat
és no domesticar l’escriptura, ni sucumbir a las circumstàncies;
cada dia és necessari posar el temps en el quiròfan,
escabotar la bava de les tombes,
resistir la inseguretat explorant cada desarrel,
agafar seriosament els anys de camins foscos, les mans inverses
del pàlpit, la llunyania que sovint es perd en les teules.

A cada jardí el seu hivern de formigues, allò subtil aparentement
per bé que siga còpia del caos, asil de la penombra, equipatge de fullarca.
Aixi com així, no es poden obrir les portes: és necessari
enderrocar-les, fins que sagnen les baldes i el dia cante
i el camí s’allibere de garrotxa i el coixí, riu sense murs.
A voltes, només la rebel•lia ens dreça cap a l’horitzó.

Baratària, setembre de 2011

PEDRA DAMUNT PEDRA, LA SOLEDAT SENSE TREVA

2011-09-12T05:46:00.000-06:00

De retorn per a què, o per a qui,

quan la inflació ens ha fet desadaptats,

quan les xarxes socials ens duen fins al fàstic

fins al punt de la desesperança. Com fundar un nou regne

entre tant monstre, ah, Zenó de Citi, Heràclit, Hegel?

Imagen tomada de Miswallpapers.net

PEDRA DAMUNT PEDRA, LA SOLEDAT SENSE TREVA

Tengo suerte de tener los cinco dedos en la mano derecha

suerte de hacer pipí sin que me duela mucho

suerte que los intestinos se muevan…

ALLEN GINSBERG

Pedra damunt pedra l’ossada que obrí el pit.
El vent cremat dels morts, la cara perduda en la taula,
—tu, com un raïm enfilant-se al pit,
Rius foscos ixint de l’alé. Fórem forjats per a viure
en soledat permanent, amb la nit d’hora de les marees,
amb la vella creença de les parpelles tancades
per a no ser testimonis de l’alegria,
per a esvair-nos en l’infortuni dels llençols.
Sempre les aigües de la soledat afonant els ulls,
aquelles violes que en acabant es convertiren en cendra somnàmbula,
la roba que sempre li quedà curta als somnis.

Sempre preferírem els hiverns deshabitats,
el deliri de les funeràries, anul•làrem el poder de les finestres:
hi ha paraules confuses que llepen la saliva, dies incorregibles,
excepte que siguen per a escriure epitafis en les tombes.
En tot aquest temps ens menjà el no-res, és dir,
el semen del buit damunt de l’heura de les cames;
la crueldat del silenci amb les seues parets secretes;
els ulls humitosos impossibles de direcció.
Perdérem tot allò que guanyàrem amb l’eco de les campanes.

(Parlem del món ara de retorn al nostre bolic.
De retorn per a què, o per a qui,
quan la inflació ens ha fet desadaptats,
quan les xarxes socials ens duen fins al fàstic
fins al punt de la desesperança. Com fundar un nou regne
entre tant monstre, ah, Zenó de Citi, Heràclit, Hegel?
Ací la mudança diària del foc, ah, Diògenes de Babilònia,
Escipió, de què ens serveix l’estoicisme
en temps en què el foc crema les parpelles,
i l’home és menjat pels megaemporis,
fundats per a enaltir el bruc de la Bossa de Valors
de qualsevol país del món? Des de trones sagrades
se’ns parla de fortalesa i resignació, des dels areòpags
se’ns invita a carregar felizçment la culpa a perseverar en la disfressa.)

Com em dol la ciència quan pense
en la Sodoma del suor vessat en l’ombra blanca del melic,
el pretèrit amb els seus ecos encalats, quan parlàvem,
malgrat l’ebriesa del fred, sense cap drap,
ací, al llit. —Com tot, també les paraules moren
en boca de qui les pronuncia amb facilitat o falsedat,
resten en l’aire, etèries, quan s’esberla
el gerro que les conté o les desfà l’aigua
quan l’aigua es torna torxa sinuosa.
Cadascú juga al deliri del que vol:
per bé que la salmorra trenque dia rere dia l’espill,
malgrat la palpitació grisa de les soledats, camins d’endolats
ganivets sostinguts per la llengua…

Baratària, setembre de 2011

AQUEST FRED ACUMULAT EN EL SILENCI/ESTE FRÍO ACUMULADO EN EL SILENCIO

2011-09-01T05:54:00.000-06:00

Com en la intempèrie, el silenci fos en les aigües del fred,

fred de plom com les agulles de cap de la nit en el quart

minvant del calendari. A aquest segueix la invasió

de les destrosses, la careta amb la seua potestat incerta i indicible,...

Imagen tomada de Miswallpapers.net

AQUEST FRED ACUMULAT EN EL SILENCI

Cuando uno se ha sumergido largos días

en las cosas, pasando los ojos por las aristas

de los muebles, por las superficies…

CÉSAR SIMÓN

Com en la intempèrie, el silenci fos en les aigües del fred,
fred de plom com les agulles de cap de la nit en el quart
minvant del calendari. A aquest segueix la invasió
de les destrosses, la careta amb la seua potestat incerta i indicible,
quan ja res no germina en les criptes per molt innocents
que siguen les nostàlgies que albiren espera i misèria.
Cada volta anà fent-se basalt aquesta feixuguesa cega dels meus porus
fins a foradar els ossos, seïsmes que només jo entenc
en el desarrel contingut en el meu mateix aiguamoll; cada volta
—dic, amb cert deix de resignació—: un és al cap davall
la collita dels cèntims que la memòria sembrà en les butxaques.

Hi ha fred acumulat a la meua gola, és cert;
però també h’hi ha a les finestres, en la vesprada que madura
als litorals, en l’ocell dormisquejant entre les ombres,
en l’èxtasi del vent que ara bull en tasses de lents somnis.
Tot és, a propòsit, la mida del temps que ocupa el cristall
dels ulls, la temptació del fragor pels pretèrits,
aquesta vocació de dormitar en els ventalls del retruny,
en l’entorn de la pedra de mitjanit; i així vaig
desxifrant-me, sovint la fam és insuficient per a omplir
sense treva la bitàcola acumulada en el silenci. En cada tempesta,
un fa tendals al coixí,
descansa sense abric les escomeses, fins que s’entén l’agror
de tot el desarrel. Ací aquest fred amb les seues contradiccions
i porgants: brunzeix l’asma dels gira-sols, la dansa de Persèfone
damunt del gel amb cresols de pretensiosa jactància.

En tot aquest temps de somnis, els sentits cuidaren la seua trascendència,
diademes de crepuscles atiaren els meus braços,
cada día fou de descobrir reixats de filferro damunt del cos,
sorolls que ara han recobrar la dimensió silenciosa de les pedres,
perquè al cap i a la fi, un arriba a entendre que l’Esperança,
no es construeix només amb anhels, sinó escrivint
amb força en la pissarra de la vida, fins que la il•lusió
és total existència integrada a l’equipatge.
Ara només resta en les meues mans, —més enllà de qualsevol exercici
d'agullons—, refugiar-me en aquest sedàs del silenci,
sense que la boca tremole agraïda.
Ningú més no pot ja estremir-me en la foguera, sinó l'incessant
Bruc del calendari amb la sorpresa inefable de la memòria:
El fred és aqueix altre espill necessari en els braços per a rebutjar
Els mocadors, l’ardu ofegament dels vestíbuls…

Baratària, agosto de 2011

ESTE FRÍO ACUMULADO EN EL SILENCIO

Cuando uno se ha sumergido largos días

en las cosas, pasando los ojos por las aristas

de los muebles, por las superficies;…

CÉSAR SIMÓN

Como en la intemperie, el silencio derretido en las aguas del frío,
frío de plomo como los alfileres de la noche en el cuarto
menguante del calendario. A éste sigue la invasión
de los destrozos, el antifaz con su poderío incierto e indecible,
cuando ya nada germina en las criptas por más inocentes
que sean las nostalgias que atisban espera y miseria.
Cada vez se fue haciendo basalto esta ciega torpeza de mis poros
hasta horadar los huesos, sismos que sólo yo entiendo
en el desarraigo contenido en el mi propio pantano; cada vez
—digo, con cierto dejo de resignamiento—: uno es al final
la cosecha de los centavos que la memoria sembró en los bolsillos.

Hay frío acumulado en mi garganta, es cierto;
pero también lo hay en las ventanas, en la tarde que madura
en los litorales, en el adormilado pájaro entre las sombras,
en el éxtasis del viento que ahora hierve en tazas de lentos sueños.
Todo es, a propósito, la medida del tiempo que ocupa el cristal
de los ojos, la tentación del fragor por los pretéritos,
esta vocación de dormitar en los abanicos del retumbo,
en el entorno de la piedra de medianoche; y así voy,
descifrándome, a menudo es hambre es insuficiente para llenar
sin tregua la bitácora acumulada en el silencio. En cada tempestad,
uno hace toldos en la almohada,
descansa sin abrigo los embates, hasta que se entiende la agrietud
de todo el desarraigo. Aquí este frío con sus contradicciones
y purgantes: zumba el asma de los girasoles, la danza de Perséfone
sobre el hielo con candiles de pretencioso alarde.

En todo este tiempo de sueños, los sentidos vaciaron su trascendencia,
diademas de crepúsculos atizaron mis brazos,
cada día fue de descubrir alambradas sobre el cuerpo,
ruidos que ahora han cobrado la dimensión silenciosa de las piedras,
porque después de todo, uno llega a entender que la Esperanza,
no se construye sólo con anhelos, sino escribiendo
con fuerza en la pizarra de la vida, hasta que la ilusión
es total existencia integrada al equipaje.
Ahora sólo queda en mis manos, —más allá de cualquier ejercicio
de aguijones—, refugiarme en este cedazo del silencio,
sin que la boca tirite agradecida.
Nadie más puede ya estremecerme en la hoguera, sino la incesante
Colmena del calendario con el asombro inefable de la memoria:
El frío es ese otro espejo que hace falta en los brazos para desechar
Los pañuelos, el arduo ahogo de los zaguanes…

Barataria, agosto de 2011

ELS PEUS AL LLINDAR

2011-08-28T15:26:00.000-06:00

De tant caminar, fatigat, arribe al llindar, recobre el pregon

alé de les portes, tants llavis abstrets a l’aguait

d’una guitarra, les mans que deleren consumar la vesprada,

la salvació de la galdufa, l’infant que fórem sempre fins i tot en el sufocament.

Imagen tomada de Miswallpapers.net

ELS PEUS AL LLINDAR

¿Qué buscaba mi afán entre la noche?

¿Quién me libró del sigiloso viaje?

MARGARITA PAZ PAREDES

De tant caminar, fatigat, arribe al llindar, recobre el pregon
alé de les portes, tants llavis abstrets a l’aguait
d’una guitarra, les mans que deleren consumar la vesprada,
la salvació de la galdufa, l’infant que fórem sempre fins i tot en el sufocament.
Arribe. Estic a temps de posar els peus a terra,
tocar ferm, capells i paraigües, córrer invicte darrere del llenguatge,
les paraules vinents en l’aire.
Tanque l’escuma erràtica de l’alé, opte per l’aire de l’evidència:
m’acompanya la confiança d’allò viscut, l’hort del silenci,
les llavoretes que he anat guardant als racons de la memòria;
així és com han perdurat els vitralls,
la meua vida silvestre, estovalles que les lluernes erigeixen com a gespa.
Sovint el llindar té imans d’eternitat, respirs
deslligats,
lúcides ombres com un armari amb ocells.

(Al capdavall, sempre hi ha mancances:
l’aposta del coixí que a voltes romp els pensaments
benignes, l’escòria que de sobte ens dóna el seu esclafit agre,
l’ardiment dels lòbuls davant del plany.
En aquest temps no sé si serà possible abastir la plenitud del gaudi,
saltar el terraplé de la por, el safareig del fang, embriagar
allò palpable de nous rellotges, resistir la temptació de la cendra.
cada paraula té, sovint, crespons de fèretres,
badies de menudall on només creix la garrocha i l’ull sense pissarres.
Dec suposar que la misèria a voltes es torna inaudible
Davant de l’albarda de l’huracà, estrèpits de roca a mallades.)

—Tracte de posar les coses en ordre abans que es faça de nit:
preferesc sempre la xafegada de l’aurora,
a tanta tempesta urgida de morts, a tanta purulència en el fluid
de la finestra; és molt més gratificant pensar en el ble
dels trens, en el parpelleig del pètal en els antulls.
A tant camí fet, la sang s’ha lliurat al vol:
així, llavors, sóc capaç d’albirar el joc de l’aire,
la meua mateixa utopia que no té gens d’extrahumà, sinó lectures
en el quadern dels parcs, íntim cristall dels desigs.
Al fons de la casa habitada, el tabal de les violes,
al turbant dels llumins, el pou on cavilen els llampecs.

Al fons, al llindar, l’endevinalla de les meues sabates,
l’hora que m’acompanya en l’hamaca amb tots els records:
els pretèrits junts com una roca de jade,
amb la mateixa claredat amb què clareja el gall la mata de ros.
La resta és tan sols trànsit i hores, lletania transida de l’espill,
L’ofec que l’aire desperta en les aigües.

Baratària, agost de 2011

MONÒLEG EN L'INSOMNI

2011-08-05T09:28:00.000-06:00

Ah, dolent vol de volences despoblades: amargs llits

del cuc en la sang, batalles de sanglot cremant,

ser la cendra en aquests focs recòndits, ombra de la fartada,

mort duradera al meu alé, cega tirada a la foguera;

ser l'estret llit de la llengua, l'aflicció dolorosa del somni,...

Imagen tomada de gatinha.lacoctelera.net

MONÒLEG EN L'INSOMNI

Escucho entre mi sangre y oigo el vasto

rumor del mundo,…

JUAN GIL-ALBERT

(Ah, dolent vol de volences despoblades: amargs llits
del cuc en la sang, batalles de sanglot cremant,
ser la cendra en aquests focs recòndits, ombra de la fartada,
mort duradera al meu alé, cega tirada a la foguera;
ser l'estret llit de la llengua, l'aflicció dolorosa del somni,
l'aliment fúnebre del corc.
Camine junt al desdeny de l'ànsia, junt a la llum dolenta
de les quatre parets del vol: porte sense meréixer aquesta ferida
que m'ha nascut de tant aspirar el desvetlament;
en l'insomni tota la meua set s'ha tornat darrera, tota la meua set
davant de l'absència de les paraules; el llim de la llengua gemega
adolorit, terra adins, on s'amaga l'espina.
Em subjuguen totes les abelles baixades de l'arbre de la nit,
la ressecor plena al meu olfacte, la dolçor minvada
a falta de tendresa: travesse els rius invisibles de l'olfacte,
cada campanada acovardeix aquest cuc que porte dins,
la veu rugosa de les pedres, la porfia de l'arcà cap a l'abandó.
En quin sossec puc advertir aquests arcans, sense escopinades,
després de baixar sense compayonia a la perennitat,
al centre del meu cos soterrat als ventalls del crepuscle?
El fullatge de la nit té arenes bellugadisses, ahirs
de fullaraca, equipatges que sempre lligà la sal amb nyuc cec,
tendreses que mai no endeviní amb els meus ulls cecs.
Quan mire el somni que passa a les fosques junt a l'oblit,
tota fugacitat es torna eterna reverència en el meu alé;
quan la brisa arriba, cegada per les meues cremors diàries,
l'espina salta del costat, la pols de la letargia es fa certa.
Ara em lliure a l'alat mutisme del meu insomni:
a les fosques la memòria trafegant silogismes, desencerts doctrinals
dels meus malsons, feina que torna submisa la meua juguesca.
A les fosques arribe a la sang somorgollada dels ocells;
és tant el desvetlament que es tornen presó els meus fantasmes.
A les fosques aquest gemec de la pena, vaixells i trens destrossats,
la claror ensebolida dels meus somnis,
aquest turment que fa més gran la ferida, perllongada
bufanda de l'enruna, atroç racó dels meus anhels.
A prop de mitjanit, no conserve res d'aquest món: se n'ha anat
tota llum; i apareix, sempre, l'afany del rovell,
les Set Cabretes a comptagotes, l'espiga morta de la respiració.
Res no és més cert que la llavor plantada d'aquesta ferida;
quant batec aletargiat a les palpebres, quant fred,
quanta llengua al voltant del meu hostalatge, dents fosques
de l'alfabet, el meu mateix firmament.
la meua mateixa set fera, a les fosques com un crit ensagnat!)

Baratària, 04.VIII.2011

CONTEMPLACIÓ DE LA MANSUETUD

2011-08-02T16:12:00.000-06:00

Entre lluernes diürnes, la mansuetud del peltre en el tràfec

dels llibres; és habitual moure les cortines i palpar els ecos

de l’espill amb els pètals del sucre: tot allò que he estimat tremola

en les meues temples, viatja com el llampec en les bastides de l’ànima.

Imagen tomada de Miswallpapers.net

CONTEMPLACIÓ DE LA MANSUETUD

mientras mis ojos se quiebran en el viento…

FEDERICO GARCÍA LOIRCA

Entre lluernes diürnes, la mansuetud del peltre en el tràfec
dels llibres; és habitual moure les cortines i palpar els ecos
de l’espill amb els pètals del sucre: tot allò que he estimat tremola
en les meues temples, viatja com el llampec en les bastides de l’ànima.
Ascendeixen les gotetes de records fins a ruixar les parets
de secrets. (Contemple serenament el diluvi en les meues mans,
els hostes que ja no hi són, el nosaltres que de sobte brilla
com un símbol, els peixos esdevinguts en les aigües de l’ànima,
aquelles converses boca a boca desafiant l’ocote, els corredors
sense fi de la pluja, el mar inabastable de l’ideal…)

La llum ha anat fent mansuet el calendari; abans fou violent
el palpebreig del llumí i intransigent la nafra de l’alé.
Sempre les lluernes relleven els llocs visibles o foscos;
els dies de vertigen, els deixe per al somnambulisme, aquiete
els talons del somni, els espills condensats de l’aiguardent,
els dies de gebre que comptes les voravies,
aquell xiuxeig mossegà la meua esperança en l’alta nit del somni.
Quan passa la turbulència, sempre vénen dies de calma:
durant el dia s’ha perdut l’udol del suplici; la història
reacomoda els seus coixins,
el destí sempre és anònim abans del presagi,
el tren que batega en les vísceres es fa evident: el miracle
de l’ocell tremola en la finestra, les majúscules que conec en l’aleteig.

Clar que la contemplació no és una cosa inert. No. No ho és:
he hagut d’engolir saliva damunt de la roca, beure la intempèrie
en guacals de morro, riure en el sospir anònim,
trasegar certs clarobscurs en el poema, en l’alfabet,
en el dia de guardar sense pensar en els estreps ni penya-segats;
abans haguí de ficar-me al calaix de la boirina per a sobreviure,
pal•lidir sense assegurança de vida en totes les batalles: hui plou
i es transfiguren les paraules:
així comprenc que les tempestes passen; és una mica, —trobe—,
l’exercici dels brolladors, la ciència del pit que fa possible
diversos moments, l’alé, per descomptat, que mai no es tradueix
en víctimes, sinó en un pou de peixos i records.

Ara comprenc el far de cerç apostat en els matins,
la llum des de l’altura, sense esberlar-se en el fullatge;
la certesa que he erigit en la línia recta dels raïls,
el dolor enderrocat de la pestilència, el martell i els claus de la nit.
Contemple, sí, la flaire del meu mateix vestit cansat,
així responc al desvetlament, així responc a la meua ombra abans de creuar
de bell nou els mateixos carrers, els carrers de sempre:
els carrers que em negaren de pluja els muscles i les temples…

Baratària, julio de 2011

BULLIMENT DE PARET AMB OMBRA DE FONS

2011-07-29T06:10:00.001-06:00

Aquest navili insomne de ganivets, aquests llindars

de testos esberlats, la fuita permanent que confereixen

els somnis, fins i tot els més adustos.

Autumn Harvest, Imagen tomada de miswallpapers.net

BULLIMENT DE PARET AMB OMBRA DE FONS

Aquest navili insomne de ganivets, aquests llindars
de testos esberlats, la fuita permanent que confereixen
els somnis, fins i tot els més adustos.
A cadascú les ombres li tracen un diluvi: aquest és el meu.
Jo deixe, en cada poema, un reguer d’ocells moribunds.
Què hi anem a fer! Deixe que la memòria
Menge les meues vísceres, l’alta nit somorgollada en la broma,
la trompeta grisa del coixí, el terror sense barlets
de l’Esperança. A cada pas pillardegen els bulliments,
parets cegues i gastades de la nit,
el sudari de l’alforja sense indulgències.
Marxe en el cor de cada ombra: en el fons,
és la mateixa ombra sense portes, el rostre que pacient
s’endinsa en l’enigma. (Ací res no habita el miracle,
ni és possible ofegar el dol.
Tot s’esdevé constantment com una taula buida.)
En cada grafiti hi ha ecos tèrbols, trencs d’alba sense parpelles,
aigües que les finestres refusen,
pors que roseguen la mateixa innocència: cada vegada es fa més necessari
petrificar la llum i saltar la barda de les caretes…

Baratària, julio de 2011

RENÚNCIA

2011-07-25T14:38:00.000-06:00

Hui renuncie a tot: a allò que tenia en les meues mans; a allò que tu tenies
de mi guardat en l’armari de cada matí. Perquè l’alé
no pot ser llum envellida, perquè la il·lusió no pot ser lament
de tots els dies, perquè la vida es lliura, en certa manera,

Cerro Torre Los Glaciares National Park Patagonia Argentina-

TOMADO DE MISWALLPAPERS.NET

RENÚNCIA

Hui renuncie a tot: a allò que tenia en les meues mans; a allò que tu tenies
de mi guardat en l’armari de cada matí. Perquè l’alé
no pot ser llum envellida, perquè la il•lusió no pot ser lament
de tots els dies, perquè la vida es lliura, en certa manera,
amb ingenuïtat pura, amb llibertat de vent i vivacitat.
Renuncie a les bugaderies fosques del destí i al niu de cendra,
renuncie als balcons tancats, sense somriures, a la alforja buida,
renuncie als visos que capturaren les ombres,
Renuncie a tot, perquè aqueix tot és desvalguda taula sense estovalles.
De sobte el calendari és volta on no maduren les violes,
ni les branques del cel converteixen en ombra
tota la nuesa acumulada en el dia: (per cert que la penombra
s’ha fet present; el migdia, un carrer on es perd
la mirada, cossos vessats en la llengua del cel.
Entre tantes telles i bigues, el sutze com una nineta rotant
en cada rampa de fondàries.
Com tota llum, la llum ens arriba també de la nostra mateixa matèria:
sense endevinar l’avenir, renunciem a aquesta luxúria de rellotges
cremats, a la pluja que temps ha girà en la medul•la del gaudi;
sorolls puixants envairen els nostres lòbuls, ardors travessaren
la boca fins a humidir-la de focs corporis.)
Però es l’hora en què sense guanyar ni perdre, renunciem a l’aleteig;
és millor així abans que les campanes es tornen fosques,
abans de fer del sospir una fusteria de làpides,
una embasta de reprotxes amb randes pel tremolor de la penombra.
Renuncie, doncs, a la decrepitud que es tornà arna;
renuncie al brufol penjat de la paret de la marinada de l’ona,
a la contemplació del baf quan el fum forada les ninetes,
al relleu llostrejat sense crisàlides.
(Ja no calen tantes explicacions quan la temperatura
de la vesprada baixa i s’esbargeix en la foscor del paisatge.)
Com no hi ha cap fruit miraculós, m’estime més partir d’allò real a l’oblit.

Baratària, juliol de 2011

OBLIT

2011-07-16T17:35:00.000-06:00

No hi ha rerafons, sinó la plenitud d'un món mort:

ocells que acaben en les lloses dels cementeris.

Sleepy Hollow Farm in Autumn, Woodstock, Vermont

Imagen tomada de miswallpapers.net

OBLIT

No hi ha rerafons, sinó la plenitud d'un món mort:
ocells que acaben en les lloses dels cementeris.
Pense en els abismes gastats del tapís,
el tobogan invisible de l'aire, el present dels ulls
i no el pretèrit amb la seua claror afeblida.
Ara em resulta reconfortant l'oblit:
em resulta tangible el hui aprés, el fil de peixos de colors
contrari als grisos, a aqueisa còpia de les portes encegades
pel rovell; l'ascens és mudança de paraigües,
imminent escala de l'algatzara. —És millor, em dic,
viure la immensitat de l'oblit com un tros de quadern
de tants noms propers al congost.
I, clar, mai no és fàcil, quan hi ha memòria en escreix;
quan la geografia de la foscor pren a l'assalt la consciència:
però el minut és incessant paciència davant del galop:
al voltant hi ha falses realitats i creixent malaltia.
(M'ha tocat titubejar damunt dels teulats; però, en bescanvi, hui,
la fusta de l'oblit domina els confins.
Altrament, no tindrien sentit les setmanes,
ni cabuda la tendresa, ni molls la pluja…)

Baratària, juliol de 2011

CONTAGI DE LA LLUM

2011-07-08T06:42:00.000-06:00

Duc els meus passos deliberadament a la llum:

és necessari recuperar aqueix símbol de la virtud,

l'ocote revelat, de sobte, en la sang;...

Imagen tomada de la red

CONTAGI DE LA LLUM

A Pere Bessó

Duc els meus passos deliberadament a la llum:
és necessari recuperar aqueix símbol de la virtud,
l'ocote revelat, de sobte, en la sang;
reste així, com la rosada als ceps, com tabal a l'inici
de l'alba, com les estovalles estovades de la pell, la mel del sol
com una llanterna despresa de la consciència.
Ha sigut necessari, fendre l'ocote per a repartir l'ara
de la trementina, l'albor sense ansietats de forcons.
Així ha de ser, al capdavall,
quan tot deixà de ser sutze,
i ens arriba diferent la clarividència dels dies.
(Les trompetes sonen en el calendari i el coixí.)
He eixit il•lés de la masmorra; m'empara o irradia la ràfega
de l'hort: aquell estany que perguí als espills;
tornaren les simetries al costat,
filades per la fusta verda del papir.
(Aprenem, realment com digué Sant Agustí, segons la veritat
que ens adreça des de l'interior, i no per les paraules
que ens venen des de fora. Hem de preguntar-li-ho a l'alfabet.)
Després, el vent, sense aflicció de paraigües habita l'interior:
suau ala de llum al planter.
I, per si no n'hi haguera prou, tinc el ràfec del ponent,
com una paràbola previsible, fullatge vivent, del zodíac,
sense mocadors. Fins ara sé que l'ull mira allò que vol:
salten els peixos de les síl•labes
per a fluir entre tanta concavitat miserable.
La llum contagia quan la foscor calla…

Baratària, julio de 2011

CAL•LIGRAFIA DE LA FOSCOR

2011-07-03T06:30:00.000-06:00

Amb la botella de mar llançada al buit, el suc de la raó crema

en la pols; és temps de rostres tapissats per la foscor

de l'efímer: —efímer el joc desgastat de la cal•ligrafia,

la dialèctica de les onades en l'aigua fosca de les ombres;...

Imagen de Jon Sullivan

CAL•LIGRAFIA DE LA FOSCOR

I just can't keep from cryin'

'Cause you say we've got to part

Sorrow grips my voice as I stand here all alone

And watch you slowly take away…

BLACK SABBATH

Amb la botella de mar llançada al buit, el suc de la raó crema
en la pols; és temps de rostres tapissats per la foscor
de l'efímer: —efímer el joc desgastat de la cal•ligrafia,
la dialèctica de les onades en l'aigua fosca de les ombres;
(darrere de bambolines, l'arcà, se'ns torna fugider, camí incògnit
de la ficció humana.) L'excessiva transparència ens desviu,
així la pedra profunda afonada al fang; la respiració
que ix dessagnada de l'alé, abans que el desvetllament capitule
en la fúria de cap cornisa. Davant del tros de cal•ligrafia del judici,
l'arbre de la tinta s'obri al so, com un mapa de tinta
vessada al paper. En efecte, l'instint juga a allò visceral,
travessa les soledats domèstiques dels llençols, mossega la lassitud
pòstuma de les mans, el tacte desolat de l'íngrim.

Entre la transparència i la foscor, preferesc un tercer recer:
potser un museu de pedres o fulles, el joc crític de la gespa,
el mirall, o una pàgina amb insectes on ningú no sagne ferit
per la vigília, ni per les claus de l'alé. En efecte,
em són necessaris diversos abillaments: un passamuntanyes,
el besllum de l'oli grinyolant en la casserola, el peix obstinat
al pubis del zodíac, els tants rostres que perguí en cada paraula
de la tova o la barraca. (Ahir, atònit, vegí òlibes al firmament:
eren escultures sembrades als meus ulls, mocadors premuts
amb repunts.) Anys ha que la boira crema als meus peus,
anys grisos de confeti, anys de rius sacsats pel record;
a certa edat, es comença a reconstruir els somnis i a respondre
preguntes: passà la tempesta amb el seu estossec desmesurat,
l'explosió dels ulls en la turgència, la mitjalluna dels llavis
al forn de l'oceà. He de pulsar -em dic per si de cas—,
els oracles en el bambú al•lucinat del pols;
tirar els daus o la balança sense contrapesos, sense repetir
la nit humana del contagi. Tota vida acompleix un destí:
a mí em tocà mastegar l'aire en l'infern, porgar anònimament
l'esbufec, desviure'm en la tempesta del rellotge,
suportar els desencerts de l'horitzó, posar esparadraps
a la circumcisió dels desigs, porgar la sal de la nit en les dents.

(En acabant de tot l'imminent, les estranyes absències de la set,
el conte dels forrellats, la pàgina ploguda del condol a la gola.)
Sempre passa que la molta claror es torna foscor incisiva;
mai l'infinit no fou tan despietat com l'alé d'un moribund,
com el decliu humit de les navalles. El dubte, al capdavall,
met les seues dents; aguaita la foscor insomne de la consciència,
crema fins al coll la finestra trencada de la cal•ligrafia…

Baratària, juliol de 2011

CLAREDAT INHABITADA

2011-06-20T19:36:00.000-06:00

Hem clausurat els cristalls de les nostres mans.

Renunciem al darrer ble de les campanes; la fartada de l'emboscada

pogué més que el ble natural, desvetlant el fullatge. En quin test

anà fent-se florit l'ardiment de la gola, els somnis

que l'espill begué en el galop, en aquella música desenterrada...

Imagen de André Cruchaga

CLAREDAT INHABITADA

la manera de terminar un poema

como este

es quedarse de pronto

callado.

CHARLES BUKOWSKI

Hem clausurat els cristalls de les nostres mans.
Renunciem al darrer ble de les campanes; la fartada de l'emboscada
pogué més que el ble natural, desvetlant el fullatge. En quin test
anà fent-se florit l'ardiment de la gola, els somnis
que l'espill begué en el galop, en aquella música desenterrada
de la foguera? Hui, senzillament, inhabitem brea i flama;
preferim caminar solitaris damunt de les criptes. Ens mossega el guacal
esfondat del laberint, les culleres de fusta, fosques per a trafegar
el sucre a la llengua; el sonambulisme ens retrata amb monedes
oxidades, illes on tota realitat és enganyosa; l'il•lusori,
veritat tangible. Hi ha dies obstinats com la cobdícia, dies
de confessions on es clarifica la deslleialtat, estries de salmorra
a la boca; rostres destinats a l'orfandat, irrevocables deserts
de la contrició en la trementina llunyana dels tambors.
Algú dirà que l'estat de la meua follia és consuetudinari, però no; és qüestió
d'aquests dies atroces d'erms, de corcs insomnes als portals;
és al capdavall la resposta a l'ésser pillardejant de foscors.

Descobert tot, hi ha alleujament en la respiració: la sufocació es torna llum;
la màscara un trofeu de monedes inservibles. (De fet, sempre
m'ha tocat caminar entre vestigis de carrers i drassanes;
mai no fou celeste el coixí del calendari, ni filigrana l'herba
arrossegada per les aigües; cap confessió no dóna fe de la innocència,
ni absol de tall la queixa de l'espill. Quan es fa el balanç,
els dies s'alcen com murs d'aquesta soledat ontològica,
parracs de focs endormiscats, escòria que els peus anaren gastant
i espargint amb la granera de les setmanes. Potser
s'hi troba l'explicació dels sudaris, els dies sense indulgències,
l'ofrena a la perduració del destemps. Sempre acaben cremant
els talons, el somni sediciós de la humitat, l'ombra rutilant
de les parets des del combat que sostenen els dimonis.)

No sé si en acabant hi haurà dies hàbils per als ocells, dies no escabotats
per l'abisme, dies esterilitzats de l'humor dolent,
pluges on el poema es converteix en miracle. No sé si la llum és
insubornable en aquests temps de mentida: camine en el fil aeri
de la intempèrie; sostinc les meues palpebres en l'hamaca enterbolida
pel botxí; la nit sempre llostreja a la gola;
gira el terraplé de l'escuma, l'engruna del diluvi, el tro davall
del llençol. Els mesos són així: ens donen la misèria sense talismans,
el miratge, la cendra bullint en el nixtamal; el tatuatge de l'estany
ens habita. Deshabitem la claror per a enfosquir el vol.

Canviem les paraules pel balast; soterrem la dolçor
i immolem la gola: ara l'escena és suplici descarnat…

Baratària, juny de 2011

APRENENT

2011-06-13T19:05:00.000-06:00

Imagen de André Cruchaga

APRENENT

I
Els arbres en les voravies
M'ensenyen a ser ombra…

II
Al voltant del desvetlament,
Tot el vertigen del carrer es torna anònim.

III
Gotegen les pàgines de la intempèrie,
Quan els llençols, senzillament,
Deixen de ser la litúrgia dels porus.

IV
No vull ganivets a la taula,
Ja hi ha prou amb la cullera amarga de la insídia.

Baratària, juny de 2011

Traducción Pere Bessó

ARS MORIENDI

2011-05-29T10:10:00.000-06:00

Lent el cànter de la nit que vaig descobrint en les meues ninetes:

el desti del tacte és així, cremor secreta o inhòspita, foscos

colps de mall de la mort respirant en el meu puny. Per a entendre

el tamany d’aquesta pluja, despulle del tot les foscors,

em purifique en els cavalls de la sal, assaone les sabates.

ARS MORIENDI

So is the time that keeps you as my chest,

Or as the wardrobe which the robe doth hide,…

WILLIAM SHAKESPEARE

Lent el cànter de la nit que vaig descobrint en les meues ninetes:
el desti del tacte és així, cremor secreta o inhòspita, foscos
colps de mall de la mort respirant en el meu puny. Per a entendre
el tamany d’aquesta pluja, despulle del tot les foscors,
em purifique en els cavalls de la sal, assaone les sabates.
He aprés que es poden creuar les aigües sense tallar-les;
soterrar abans de la fi tots els dimonis que transiten
enmig de la nàusea, la brillantor, i tot de la urbanitat,
la infància ombrívola dels amors, la respiració a comptetgotes
de la por damunt de carrers deserts. Entre tantes sobralles,
s’aprén a morir, a inhabitar la sal de les entranyes,
i terminar amb el gos enflaquit, moribund al rerepati de la consciència.

Mai no ha sigut fàcil mossegar el sossec de les cambres:
ací, a destemps les finestres, la nit
abstreta,
les carretes esbalaïdes de la romeguera, les multituds penjades de les temples.
He tingut allò necessari a l’armari de paret per a mamprendre el viatge quotidià;
en acabant he repartit les fulles dels meus quaderns,
amb rostres i tinta, amb incendis que la boca ha assossegat.
No sé si serveixen d’alguna cosa les conversacions guardades en la memòria,
els plàtans i l’orenga per a aquesta amanida de polsos,
no sempre gratificants, no sempre domèstics en el pudor
dels llençols. Certes foscors em furten el sossec,
la sal s’ha tornat galop del vent.

Mire de saldar els deutes amb l’eco dels plats.
Sé que no és fàcil renunciar a les bouganvílies, tot i que només siguen façanes
de tapials i no vertaders jardins per al desdejuni.
En aquest tràngol tornen enrere les ombres anades, i el graner
de les sines, i el jo que encara hi ha enmig de reixats de fil d’aram,
en les fulles obertes de les hortalisses. Aprenem a veure’ns a l’espill:
s’aprén que ells no contenen cànters, ni braços,
sinó simples pàgines que acaben gotejant als ulls,
quan ja s’ha fet tard i toca convertir la paciència en espill.
En aqueix talismà que destila hiverns, —o, potser, la despulla
de tots els cucs covats en la carn.

En cada itinerari naixent, m’arme de l’harmonia necessària,
mire de no caure en el desvetlament, ni en la paranoia que esguita
la deformitat del món. Qualsevol dia, doncs, se m’emportarà el temps
a complir uns altres deures: tocar de nou el firmament amb els colors
coberts del cel, en un diumenge on s’obrin aromes i litúrgies.
Ahir signí les meues certeses en el pergamí de l’hiverm.
La llum respira en l’alé, les lluernes suen en la consciència,
l’apetit és frugal damunt de la taula llostrejada del cerç.

Però reste en deute, sense dubte, amb les finestres, amb l’agrunsadora
on llaven la seua soledat les formigues…

Baratària, maig de 2011

RELLOTGE CALCINAT

2011-05-19T18:48:00.000-06:00

Imagen tomada de la red

RELLOTGE CALCINAT

There is something in the way

You are always somewhere else…

APOCALYPTICA

El rellotge ha deixat de ser paraula amb balcons; ara té escapularis
de teranyines, ombres pudentes, entranyes d'absurda angúnia.
La sordidesa ha arribat al punt de les enfiladisses, a la rígida
ebriesa de la cendra, l'aire purulent del trencalòs; la imatge
del rellotge esgarrapa en els epítets de la saliva,
en el sord travesser del dubte.
Al cap i a la fi, les aigües del rovell també devoren
l'entranya dels esglais, les moltes mans que té la brega en terra,
els fonells de sal desafinada en les ninetes,
i fins i tot la dentadura trencada de les frontisses al Via Crucis
de l'estupor; de sobte trobe obscé que el subconscient
destile estranyes aigües sense trascendència,
desvetlaments innecessaris, sedants de curullada foscor, reixats oxidats,
andròmines arnades per la canícula,
massa ulls superposats en el fum, com si importara
el fang trencat en l'erm de les portes.

Res no té sentit quan l’edat s’ha convertit en un vestigi:
Quan les almàixeres han arquejat els balcons,
i els desigs s'enemisten amb certs olors.
Al capdavall ningú no sap la fi de les borrufades, trencat el mentó, escopint
misèria, esperant el bategament de la requincalla, el diluvi de la nàusea,
el vòmit que s’escapa de la pluja àcida de les voravies;
ningú no sap què fan les formigues als escapularis,
damunt del rellotge humà minvat en la balança del dèspota,
el nàufrag petrificat en l’escuma,
els animals domèstics que cohabiten en el llit del raig d’agua
de la mendicitat del somni degollat en la traidoria.

Sempre em toca pesar en grams l’afany: dormir amb la disfressa
dels mercats, llepar el baf de l’estupor,
riure en el joguet desitjat d’un infant,
mossegar la mata de plàtans de la impudícia, escriure,
hui que està
de moda en les parets, certes consignes amb coltells.
No sempre és fàcil lletrejar els cèntims tirats al carrer,
quan les carretes retorcen el paviment,
o la brutícia ens commina en presència absoluta de la fam.
De més a més, u no aguanta els dits magolats per la pedra del gruny,
per l’infern de la ceba descomposta, pels últims llums
que acompanyen les sepultures.

De cert, en la floridura s’han perdut les estovalles: hi ha melòdiques
trencades com canelobres en aquest rellotge sense cap fotografia;
jo me n’he adonat, després de veure com es crema la vida,
i es fendeix l’ansietat al cel,
i es perden els apedaçaments, i xiuxiueja la paraula ajupida fins a
sagnar en la cambra fosca de la consciència, en el termpteig
de tant jeroglífic mort al cuir de l’aurora.

Baratària, maig de 2011

EXTRAVAGÀNCIA

2011-04-21T12:14:00.000-06:00

La poesia no viu només de paraules, ni el poema es fa tan sols

de panteixos. És clar que hi haurà algú que s'escole pel tobogan

invisible de l'aire, amb el rebuf d'un senzill joc de paraules.

Vivim temps de borinots multiplicats,...

Fotografía de André Cruchaga

EXTRAVAGÀNCIA

strange thing happened in my mind

All your words turned to scribble

By the time I recognize…

THE PANICS

La poesia no viu només de paraules, ni el poema es fa tan sols
de panteixos. És clar que hi haurà algú que s'escole pel tobogan
invisible de l'aire, amb el rebuf d'un senzill joc de paraules.
Vivim temps de borinots multiplicats,
possiblement hui siguen més obscurs els colors: les randes
negres, retorçats del present,
les absències que provoquen cataclismes, enllà del fil
dels dards, la pantimìtja amb flocadures de taverna barata,
la muda de pell dibuixada a la butxaca,
les parets amb la tendresa al revés, —els dies firats en una platja
nudista amb anticipats escalfreds de cansament.

M'olora malament la instauració d'un altre regne que no siga el de la justícia,
bavegen els jardins dels deu manaments,
qualsevol traïció que equivalga al suïcidi, la xixina de la carn
sense menta, la manca de mostassa i maonesa en els hot dogs,
el desarrelament que a força del mateix s'ha tornat sarcasme.

He dormit sovint amb un toll als ulls: a imatge
i semblança de la foscor, en la finestra amb un nus de núvols,
a voltes somrient al peu dels morts.
A voltes el poema és un abisme de nits estèrils. Sovint
és la fusta escabellada de les fusteries, —aqueixa prolongació
del melic feta pedra,
dona de vímet en la melòdica virtual dels espasmes;
destral com crit en el joc passional de carn, a la vorera fúnebre
de les voravies, —ací cava el País, el seu mateix espurneig, aleatòria
dialèctica dels orgasmes,
en la llàntia ferida del fullatge.

M'avorrí de ser ninot de l'exabrupte: el fil tallà l'inexistent;
d'ara endavant, no crec en l'escalfred de la lluna plena,
ni en la càmara oculta de la complicitat, ni en les aigües del latifundi,
ni en el crit oferit per la nuesa.
No crec en l'oferiment de les promeses, (ja tinguí massa esclafits
de mort, pàlpits desfets al primer bulliment: ja fiu cimbell
en la vespra de les pàgines no escrites, en les pàgines borroses
de la memòria, en la quàntica del llibre del dubte.)
és clar que hi ha unes altres extravagàncies que masteguen les dents:
la duplicitat de cambres, l'altre passamuntanyes de l'obliqüitat,
la vàlvula d'escap de la pluralitat,
el tub de l'experiment convertit en caixa de Pandora.

Així doncs, res no m'estranya quan es juga als estratagemes:
el País és així, lunàtic, visceral, còmplice en la golfa del mocador,
dimoni de la bufada, gangrena del passatemps;
És clar que ja no em fie dels seus ganivets arrecerats,
ni del pas doble del panteix, en el moment de la fecundació.
És clar, tampoc no em fie ja de cap cerimònia:
totes taquen l'asfalt de la deshora…

Baratària, abril de 2011

JUNT A LA PEDRA, LA SAL TINTADA DE CABELLS

2011-04-17T16:45:00.000-06:00

A voltes l'espill no transparenta la nuesa dels colors,

ni és possible dibuixar el riure en el calendari: la poesia és més profunda

que qualsevol abisme de cuixes i abdomen,

més que el crit forassenyat en algun trapezi de llençols;

JUNT A LA PEDRA, LA SAL TINTADA DE CABELLS

There's happy love everywhere I look.

Every page I turn I can read between the lines…

HOT CHOCOLATE

A voltes l'espill no transparenta la nuesa dels colors,
ni és possible dibuixar el riure en el calendari: la poesia és més profunda
que qualsevol abisme de cuixes i abdomen,
més que el crit forassenyat en algun trapezi de llençols;
(riuen les pedres embriagades en el seu reremón: les fulles seques
mans mínimes del temps,
la paraula al coll de l'evidència,
encara cauen plomes abandonades dels arbres, libèl•lules,
lents acordions florits, llindars de portes oblidades…)
al cap sagnen al límit els ocells, la nit que cintra
les ombres, els envellits insectes dels ciris, el silenci que llepà
el mur dels calendaris.

Pel que sembla, —l'obscenitat té els seus seguidors de noctàmbul
amàs, paraules i paraules fragmentades en la saliva, vidris
abonyegats per la mateixa imatge i no necessàriament impoluts.
Hi ha alguns camins d'escarpat reble, flames sense escales,
còdols entre la garrotxa,
dies caiguts al vent, —abans, fácilment mossegàvem l'ham
de les set cabretes, el bosc del conte amb glans de cotó,
la infantesa amb clarions de carbó, (l'enigma no tenia ferros
de temps rovellat com la llenya que més tard consumí el fogó de casa
amb tots els oficis domèstics)
en acabant he hagut de recollir les cendres de l'horitzó,
fer invisibles els desgels de la violència, tornar a la veu la seua branca
d'encens, treballar en la terra estèril de la pietat, conrear geranis
de paciència, armar la paciència entre tempestes, oblidar-me de la forma
fosca del meu País,
(per allò que els fantasmes que pul•lulen als carrers)
restablir la meua consciència abans que la nit no caiga i siga massa
tard. —Certes habitacions es tornen embuts asfixiants, la càrcer
per exemple on han declinat les llànties i només impera,
el submón dels fetors i la dent dels grisos.

—Davant de l'insostenible, més val riure. Rubricar la riallada en les ungles;
ahir tampoc no hi hagué pantans nets,
sinó massa fangar per a resistir-lo, exèrcit de paraules huracanades,
(guarisme de copes equívoques i nissaga, enmig del colp de la paella)
grans de vilesa com nits de pedres atapeïdes.
—Els avis em digueren que: “els caragols en cistells, resulten
indigests”; i a gosades que així és, doncs, en els solcs del somni, la insània
i allò rovellat flueixen com raïms d'aigües.
Al capdavall, l'únic cert és que la parpella en la claror no capta
tota la transparència. La foscor també hi ajuda…

Baratària, abril de 2011

ODA A MON PARE

2011-04-08T05:59:00.000-06:00

Mire mon pare amb els ulls que donen els renous.

Travessa les meues temples en el migdia de l’emoció.

Des de l’arc del cel el seu rostre es desvetla — la seua veu

No s’esborra, ni els seus braços. Ara hi ha distàncies

Insuperables: així és la profunditat de la terra

O l’elevació dels meus ulls cap a l’horitzó.

Imagen tomada de la red

ODA A MON PARE

Mire mon pare amb els ulls que donen els renous.
Travessa les meues temples en el migdia de l’emoció.
Des de l’arc del cel el seu rostre es desvetla — la seua veu
No s’esborra, ni els seus braços. Ara hi ha distàncies
Insuperables: així és la profunditat de la terra
O l’elevació dels meus ulls cap a l’horitzó.
Alguna cosa n’ha quedat en l’eternitat dels meus ulls.
Ho sé quan tire a faltar muscles per a carregar
El món, quan el temps sense morir desplega
Les seues ales, quan l’aire marxa solemne en el rostre.
L’amor és així: tan vell i tan present. El sol
Del cor mai no dorm, oberts els ulls al camí.

(Sóc la carn dels teus arrels i ferides; un altre crit
De la teua força, un altre destí de tropells enormes.
Del teu rostre al meu el mateix vaixell de l’herència:
Per a marxar, m’inunde de mon pare; per a callar,
Sent la seua veu única —ací és amb la seua claror de roure).

Dormit com és rebrota als llampecs.
L’amor és un finestral deslliurat de l’oceà:
Als cabells del parrup es deté el dia;
Encaixos de sospirs pugen als ocells— l’amor
És així: un riu amb escuts, una ciutat en ascens.
Als muscles del pare dormen els anhels.
En cada pas seu sense fatiga, tot el sospir o el crit.
Mai no hi ha fatiga que bade el camí, ni nit
Que tanque el seu hàlit fosforescent, ni flama que el consumesca.
En la seua aquietada tomba, sospiren les portes
De la seua vestidura. La meua ànima el desvetla en les ombres.
Eterna mà sense fugir a la por: pregon ací el refilet
Sense baldes. Eterna l’herència sense enruna.
Després d’anys de camins descobrí en la meua dona
D’altres infanteses amb somriures i sabates: el prisma
Dels passos i la transparència immemorial del seu ofici.
Ací és mon pare convertint els quaderns
En destí, en acabant el vol. Ara existesc.
Ací és mon pare, abastirem, desperts, la llum?
En cada durment, la complicitat de l’horitzó:
—Sempre els rails vetlant les estrelles,
Sempre el tren proverbial de les paraules en el desdejuni,
Sempre la consciència parlant com un riu.
Al resplendor de la cuina, al camp, el seu encenser:
—L’abraç que gira damunt de la truita,
L’espavent sense orfenesa que l’amoïne.
Tot el ramat aprén del seu calendari, —ell és un espill
On les travessies es fan visibles.
Ell és una borbolla on cap el refilet filial
De les campanes. Ell és aqueixa eterna memòria en la batalla.

Baratària, 20.VI.2009

LA LLUM SEMPRE FOU TEMPESTA

2011-04-05T20:49:00.000-06:00

La llum sempre fou tempesta —sona al territori dels somnis:

Viu deixant empremtes al solc, obri la nit de les armadures,

Navegants de l’espavent entre espines de claror

—claror distinta, perpètua sang on les ciutats creuen...

Imagen de Jon Sullivan

LA LLUM SE MPRE FOU TEMPESTA

La llum sempre fou tempesta —sona al territori dels somnis:
viu deixant empremtes al solc, obri la nit de les armadures,
navegants de l’espavent entre espines de claror
—claror distinta, perpètua sang on les ciutats creuen
voreres inversemblants: la llum sempre ha sigut una ombra als
mocadors de l’aire: ací envaeix, dreçada, la memòria, tot el suor
i l’horitzó de les nines —les aigües de l’oblit sempre foren
records—camí d’amarant damunt de la ribera de les tempes.
Sempre fou nines obertes al present. Hamaca damunt de devantals
de foc, Pàtria del tamany de l’horitzó, gosat ull als rius
de la ferida —aqueixa ferida clamorosa de la història on
l’esterilitat no gaudeix de ciutadania. —Llum no a l’abillament
del vòmit, ni la saliva: la nit governa cada paraula de por.

La llum és un puny de municions: Camí on es veuen sudaris
i taüts; la llibertat no té fàstics, només tempestes inevitables.
Al fred hi ha espills que la revelen, cortines sense baldes ofegades.
Un dia i un altre, a la pestanya dels ports o els molls,
les finestres de l’escuma com pàgines en l’alé de la sal.
—Creixen les pedres del dia damunt de les ombres, creix l’escalpel
de la vigília, el sucre de la tempesta a la llinda d’un cosset.
Cega la llum des dels sostres de l’aigua; ací afone la meua còncava carn:
cegues tu el cristall de les palpebres, el llençol del sòl sense registre,
la roba bruta, cenyida a la destrossa: —la indigència sense espectres
que es perd en l’escarni amb perjuri, l’estrall hostil
dels cucs, sobtats dits despresos de la nit…

La llum és un fil damunt de l’asfalt de les premonicions. Blau, no.
—Mans d’arc del cel, branques d’audaç olfacte, esteses damunt
les tempes. En la nit és abella i entre el zum-zum que la sosté,
porta inevitable sempre a les nines…
Sempre testimoniatge en la broma de les paràboles, —suma permanent
de l’alfàbega o un altre portal on galopen cavalls sense fatiga.
La llum galopa, llavors, entre radiants voltes: Què hi ha
de la caverna major d’estar desperts? —eixir cap a dies sense insomni,
sense cendra, sense rellevada? Aclaresc que sovintegen mocadors amargs
a les vidreres; pintar llindars no és de fusters, encara que
el xerrac siga sagaç amb l’asserradura. Què hi ha de la vehemència?
La llum al seu forn, —sense dubte—, guarda epifanies per a gaudir
uns altres afluents menys foscos que el mos dels proverbis.

La llum nua el rovell dels portals. Trenca les venes
de l’al•legoria, desdejuna a les voravies, la seua llengua felina llepa
les sabates. Visible, humida, envaeix cementeris de records.
Visible, sobretot, llepa fins a afonar els grisos de la gola.
Visible, com el riure, les seues dents resisteixen els pétals:
—si hi ha cap claror major no la conec. Si hi ha cap altre mar
en les claus de la foscor mai no l’he vist.
Si hi ha cap altra espessor, mai no hi he bracejat: —a la nit
em reconcilie amb els seus ulls, —ulls de vertigen desafiant,
ulls fondos com el real del somni…

Baratària, 17.V.2009

AL CAURE LA FULLA DE L’ARBRE…

2011-04-01T06:53:00.000-06:00

En caure la fulla de l’arbre cauen les paraules. La fullaraca

En la cara parla (ah, si pogués pintar damunt de la pissarra

De l’arc del cel), els jardins serien diferents dels records,

I el somriure, armari de paret a la butxaca.

AL CAURE LA FULLA DE L’ARBRE…

…horrorosa sed

dando gritos en medio de la sangre.

BLAS DE OTERO

En caure la fulla de l’arbre cauen les paraules. La fullaraca
En la cara parla (ah, si pogués pintar damunt de la pissarra
De l’arc del cel), els jardins serien diferents dels records,
I el somriure, armari de paret a la butxaca. M’agradaria oblidar
Per a recórrer les voravies sota cert silenci, sense que els crits
Corquen els sentits. (Sovint espere la pluja
Amb els braços creuats als portals). —sí, la pluja
Sembla estúpida quan desgasta les llosetes: un ja
No pot caminar per damunt d’elles, ni partir-les d’un tall
Com es fa segurament en qualsevol clavegueram.
El rostre travessa sovint desolats ocells —travessies
Cegues, vaixells mecànics que només es veuen a la fi del camí.
Els ossos de la realitat acaben imposant-se;
L’exterior dels passos caminant entre les brases.

La pell, sempre mossega la imprecisió dels llençols:
—Els porus cremen davant de les armes contundents
Dels llampecs, d’aqueixa aferrada aranya del vent…
A les cornises ni als buits caben els somriures. Hi ha
Fronteres vívides, esprovades vigilies en la foscor de cofres
I coixins, als asteriscos que cadascú eleva a fervor.

(Sovint les contradiccions només són canvi
D’armari de paret, ales torturades que busquen gratacels per a
Passar les aigües o simplement artificis en les arts del poder)

Un mai no deixa de saber-ho, quan l’angoixa es torna
Del tamany d’una catedral, quan els mocadors substitueixen
La fantasia, quan la fulla deixa de ser-ho i es converteix en aprenent
D’ombres. L’imant de la indulgència no existeix.
Ací hi ha vaixells de traidorenca saliva, i no vehements concilis d’espavent.
Existeix l’ull per ull inconfés darrere de l’excés de la il•lusió,
O els gaudis truncats dels viatges sempre efímers.

—Un mai no sap, tot i que s’intuesca, d’on sortirà la bala,
I quin costat trencarà l’atzar de la seua broma.
Abans, algunes coses eren previsibles. Mai el pòl•len
De les flors, mai la garrotxa en bescanvi de la respiració
Dels llibres, mai el clímax consagrat de l’harmonia,
Mai les paraules guardades en vaixelles com subtil
Heroïcitat dels deserts amb llargues nits d’arena
Entre les axiles, mai els cristalls per diàfans que semblen
Al bell mig de prestatgeries fosques o radiants vitrines.

De sobte la humitat de qualsevol flaire es torna
Presó: —encara les randes de l’oblit en la consciència
Dels “genis feixucs”, o la dolçor de les campanes amb coàguls
D’aire, les estrofes insòlites dels teulats madurant
Sense cessar en una mena d’hivernacle solitari.
A la fi, en les branques del rellotge, l’ofici blanc de la llum
S’acosta: —aqueixa llum a gosades que aquieta tota tempesta
Humana. A la fi, certament, un substitueix tot vertigen
I albellons, per un feix només de alegria…

I això és el que compta quan els hiverns cecs, atroços,
Han mossegat fins al curull en la intempèrie,
Com un sord ocell en un abisme amb ganivets:
La llengua mai no mesura els prostíbuls en la seua mateixa saliva,
Ni té la tendresa d’un llit davant del fred secular.

Baratària, 26.IV.2009

PORTA

2011-03-29T19:11:00.000-06:00

A la porta, l’ham busca el capvespre amb la despulla que deixen

les teranyines al seu pas; en el llindar, aquelles aigues ardents

de l’espera, la cega farga dels màstics,

la pell de la fusta a la vora del desvariament, enjovada en grapat

d’ardors, ancorada en el besllum de lluernes:

en la respiració del sil•labeig, descobresc els queixals en flames...

Imagen de Sandra Ledeska Apablaza

PORTA

Searching in the darkness, running from the day

Hiding from tomorrow, nothing left to say

Victims of the moment, future deep in doubt

Living in a whisper till we start to shout…

KISS (CREATURES OF THE NIGHT)

A la porta, l’ham busca el capvespre amb la despulla que deixen
les teranyines al seu pas; en el llindar, aquelles aigues ardents
de l’espera, la cega farga dels màstics,
la pell de la fusta a la vora del desvariament, enjovada en grapat
d’ardors, ancorada en el besllum de lluernes:
en la respiració del sil•labeig, descobresc els queixals en flames
de les randes, la llum del sexe fosa en la brasa,
buscant qualsevol imaginari que la deixate,
les dents, potser, per a mossegar l’al•legoria, la pedra triangular
esculpida en el vestit,
la roca del ponent suspesa en els vil•lans, en el queixal
balbucejant de l’ull que pinta els ventalls del vent.
(M’aprope a la porta, amb cert estremiment; descalç camine
damunt dels papers de cada ombra que s’acosta
al forcó d’aquest fred de setmanes, a aqueixa sensació de contemplació
poregosa, misteriosa i sovint grisenca.
Però els dies pinten semblants als carrers sense respiració:
hi ha pors i cantons ombrívols, hi ha murs de foscor malèvola,
pollegueres fosques en les baldes,
Claus i ferradures que el rovell anà formant amb fermesa
fins a trencar el pols des de dins, —claror que no arriba tot i
les Avemaries, tot i els desvaris de la consciència.
Quan el gall canta, un altre punyal es clava en les temples;
una altra nit desvetla la ferreria del cos, l’artilleria de la fullaraca,
els colors trèmuls de la tos,
la destileria del fum en el cigar suspés en les mans,
aquella campana sembrada en l’ocell, assumpció de la tinta
en la pissarra del llampec: cel, sens dubte, precipitat en la serradura.
La porta continua ací, amb un calendari sèpia penjat a l’ull:
el temps és una casa d’ombres on no es justifiquen els sostres,
ni cal més nit en l’angosta ferida que la perruca
de l’ombra ha anat fent als braços.)
—Així de simples són els rastres de l’esgarrap, la cendra negra
del ferro rovellat, la gasa que fa més purulenta l’espera,
la nit que arriba a les toves, esperons del palpebreig en la llimonada.
Tot el tragí dels fusos horaris es queda ací en els queixals,
Llençol escorxat damunt de l’escuma, pàl•lida balda del dia,
Amb el sutze emboçat en les sabates.

Baratària, 26.III.2011

CLARIDAD

2011-03-27T04:57:00.000-06:00

Per als ulls el ritu de l’aigua a l’espill. Les bagues

De les comes i l’encens, les mans apartant la idolatria,

El tro brandant les úlceres, i de bell nou l’aigua,

Mel del picaflor, gota d’ambre en la llum.

Creuem la imminència de la sang en letals coltells.

CLARIDAD

—No está muy claro dijo Etienne.

—no puede estar claro, si lo estuviera sería falso, sería científicamente verdadero

Quizá, pero falso como absoluto. La claridad es una exigencia intelectual y

Nada más. Ojalá pudiéramos saber claro, entender claro al margen al margen

De la ciencia y la razón.

JULIO CORTÁZAR, RAYUELA

Per als ulls el ritu de l’aigua a l’espill. Les bagues
De les comes i l’encens, les mans apartant la idolatria,
El tro brandant les úlceres, i de bell nou l’aigua,
Mel del picaflor, gota d’ambre en la llum.
Creuem la imminència de la sang en letals coltells.
—el suny del llenguatge sovint pesa en la sang. És de nit
La intensitat del crepuscle, l’obstinació dels tímpans.
—No. Tot és adolorida substància en la flama, gosada matèria
Que consumeix la son on l’ull termina o obri el vernís de la sutura.
Els colors desdoblen les paraules del pensament,
Encara que l’arc del cel siga una agulla que sosté la pesadesa del món.
Hi ha dies de xafegada a la burilla d’un cigar. Dies que no terminen
En allò possible, racons de verticals sabates, recolzats en el buit.
L’horitzó celebra en bocins l’entusiasme:
En un poema, la raó ferida empenta les paraules, no les restitueix,
Las tortura ferament amb el quitrà de la saliva.
Entre tanta mirada repartida, el desfici ens pertany,
Elss dictats dels dies d’aprenentatge, la frustració límit de l’arbre,
Els trasplants a cor obert dels espasmes,
La imminència estranya dels murs, i no les buganvil•lies
Que desperten com riu damunt d’ells.
Tras la ràfega, la hipnosi erràtica de les contradiccions, l’entropessada
De l’immòbil, les caixes de cartró del paisatge, el trafegar insuportable
De certes imatges, —No l’amor i els amants perduts en la llum;
Dic, la raó de ser perquè l’ocell que som no peresca.
Badallar davant dels afaits sense afonar-nos en les larves del balbuceig.
No sé si un dia la Santíssima Trinitat serà amb nosaltres, sense la fúria
Singular dels trepants; sense fer etern l’erràtic.
La claredat s’assembla a un pou de lluernes.
A una esfinx de llavors, a un feliç encontre del temps i l’espai.
Mai no es fàcil trobar-la sense que devore la consciència.
Mai no es fàcil retindre-la sense que es córrega el risc d’esdevindre
Fantasma, o en simple croada per a omplir momentàniament armaris de paret.
Sempre és ardent, però mai no ha sigut botella tirada al mar,
Sempre és vital, però la vigília o el somni l’enfosqueixen,
Fins convertir-la en un fòssil de la passió.
[només tu i jo, sabem que la guardem sota claus especials,
Sense que siga poma de la discòrdia dels minotaurs o iniciats.
Sense que del llavi fuja per a fer-se carcanada com tants
Agònics feltres, sense trama ni ordit].
Al present, sovint, la claredat no és un article mengívol.
Ja hi ha prou amb caminar entre dents i llençols…

Baratària, 07.XI.2009

A L’AGUAIT DEL DIA

2011-03-26T03:45:00.000-06:00

Ull i ala al suc dels campanaris.

Nu el rellotge i el foc crepitant a l’ànima.

Abrace el sospir pregon del mar.

Davant de les paraules s’obri el dia, ocells

A l’aguait de la meua gola i les meues sabates.

A L’AGUAIT DEL DIA

Abandoné las sombras,

para salir volando,

desesperadamente.

OLIVERIO GIRONDO

Ull i ala al suc dels campanaris.
Nu el rellotge i el foc crepitant a l’ànima.
Abrace el sospir pregon del mar.
Davant de les paraules s’obri el dia, ocells
a l’aguait de la meua gola i les meues sabates.
A la vorera de la pluja s’obri el guix de l’orfenesa,
la memoria esparsa a la boira, el pou
de tants dies passats, els quaderns oberts
pel vent en el seu crit de mig vivent.
Ja no sé si és la nit o el dia els que arrosseguen
ossos, ebrieses que l’eco mateix extravia.
La veu al vas dels grisos. L’arcà.
La llum naix junt a l’ombra de les parets.
—Ara mateix fendeix les temples, petrifica
la seua boca en la meua ombra, dobla la mirada
cap a les cornises de la seua mateixa metamorfosi.
Com explique l’espill que beu les meues temples?
Ocells estranys dansen en la respiració.
—La foguera formica amb el seu mateix funeral.
Lluny els dies amb les seues petites baldes de cendra.
lluny la gerga pulveritzada de les nines,
front a las mosques que moren de nostàlgia.
Entre les pedres l’espill de la llum es torna
prohibit, trista mordassa que no devoren
els felins en el seu bram de teulats.
I, tanmateix, gose tindre set: —un rostre
que sovint desvetla el somriure entre llavis
esgotats per la sal. Els vaixells apareixen
a les venes: aqueixos vaixells d’abrasada llum.
Totes les gesticulacions del món tinc
anotades al meu quadern: els trens morts
de la meua infantesa, les gàbies de la vigília que ventí
a les estovalles de l’horitzó. Els ossos mai
no foren ploma font per a escriure els meus poemes,
sinó una ombra callada, escapulari devastat
de la nit. De la meua infantesa resta el temps:
—aqueix olorar el somni amb les nines fixes
cap als estreps de la nit en el desig.
De tant invocar, la soledat, es tornà mà recòndita.
De tant rostre amb mocadors, quedí amb la meua barba
a la intempèrie, amb la meua nit de riures gregorians.
Avall, al subsòl del llenguatge, queda tot:
l’animal que he segut. L’animal que el temps
ha mort. L’esbalaïment del carrer: els sonambulismes.
Tot el dia camine damunt del fil de la pluja
com un ocell que se sustenta amb l’aigua.
I encara que l’aigua esborra el foc, alguna cosa en queda
després a les fulles trèmules de les meues costelles.
Alguna cosa en queda en aquesta harmonia que busque:
la mateixa llum que gemesca al vas dels meus ulls.

Baratària, 12.VII.2009

MIRE DE SER LA SET

2011-03-25T04:44:00.000-06:00

Llarg fil de foc el cordó umbilical dels rellotges. La set que naix.

La set que conforta, pujar o baixar a través de lluernes. Anar. Partir.

Estar sempre la carn en les sabates; la llengua en la rosada que acumula

El teulat, el cendrer amb tantes burilles acumulades.

CALLE DE TALCA,CHILE, FOTO DE SANDRA LEDESKA APABLAZA

MIRE DE SER LA SET

…para que un día puedas calmar la sed ardiente,

La sed que con su fuego más que la muerte mata.

RUBÉN DARÍO

Llarg fil de foc el cordó umbilical dels rellotges. La set que naix.
La set que conforta, pujar o baixar a través de lluernes. Anar. Partir.
Estar sempre la carn en les sabates; la llengua en la rosada que acumula
el teulat, el cendrer amb tantes burilles acumulades.
El dubte dóna escalfreds en les dues temples del brúfol. Un es perd,
sovint, en el mirall del frac o el corsé d’actriu porno.
Anar. Partir. Retornar a l’ombra agredolça dels dies comptats, marcats
en el calendari. Estar en secret mossegant els cercles:
cruixir. Saltar damunt dels rastres de l’apiari. Mossegar els ràfecs heretats.
Buidar el calendari del respir. Sobreviure en la follia de l’infart.
Res no és tan reconfortant com l’angoixa de restar amb la soga al coll,
oblidar el fum alienat de la llenya,
conspirar, —sovint per por—, contra les paradoxes del llit,
contra la memòria apòcrifa del coixí.
Llepe l’aigua que supura de la calabruixa. Llepe la bèstia de la plaga,
que es torna nit en les violes de les celles.
Respire el resplendor dels meus mateixos genitals: l’aigua mineral de la vella drassana
de la posteritat o la metafísica. Sacse la randa de la canícula.
Vaig a la recerca del foc de l’aigua: les meues mans còncaves com una bugia
damunt del quadern matiner del sospir. Sobre la calç viva de la porfia.
Escodrinye en els ulls dels quadrons: bufe els mocadors de la telepatia,
l’anime y el manga de la campana que vessa el seu mateix carisma.
Mire de ser la set per als meus mateixos aforismes.
Res no resulta més reconfortant que el propi somnambulisme.
Tots els bafs se suspenen l’aire amb hams. El pols cavalca
com un xàfec.
Me ric del mapamundi de Tartuf. Sobretot hui en dia que el món
s’ha tornat una ficció grotesca. Em toca, sovint, clonar el desvetlament
als recipients de la pluja, al brancatge sord de l’oïda.
Vaig. Vinc. Part. Sobre la sequera de l’aire. Vaig, encara que preferesc pujar,
baixar, llepar l’abric de sal de les aixelles,
el test d’escuma de la paüra, la burilla de l’ara, la cendra procliu
de les paraules a certes hores del café amb pa o coca de formatge
o de dacsa. —anar, de tota manera, és una possibilitat: beure
la nostàlgia en un prostíbul, suportar els corcons de l’atzar, beure
la borumballa de les finestres, o senzillament esperar que s’apague
la flama del cresol dins del plat de peltre del diccionari.
Mire de ser la set mateixa en la meua mateixa consciència…

Baratària, 22.V.2010

MARS SENSE RETORN

2011-03-23T07:10:00.000-06:00

Darrere d’Ulysses els mars sense retorn. El punt zero

Arrupit al cos de les ones, els dies llargs en la llengua

De l’astrologia, els peixos sagnants entre esculls:

—els viatges inventats maduren enmig captaires; nu,

Sense repòs entre el foc de les roques, caretes i túniques:

El somni gris i la pell assaonada d’anar bracejant...

SALT LAKE CITY, FOTO DE ANDRÉ CRUCHAGA

MARS SENSE RETORN

Darrere d’Ulysses els mars sense retorn. El punt zero
Arrupit al cos de les ones, els dies llargs en la llengua
De l’astrologia, els peixos sagnants entre esculls:
—els viatges inventats maduren enmig captaires; nu,
Sense repòs entre el foc de les roques, caretes i túniques:
El somni gris i la pell assaonada d’anar bracejant
Entre espectres, —sense fortuna els cucs dels sentits,
Abissals ecos tremolant a la pell de la deriva, fragor
De l’escuma a la gola, veler sense nau al festí
De les ombres: deïtats atroces del somni, besllums fers
De la història com antigues tempestes, cegues empremtes
D’allò sobrehumà, fugidisses fronteres depredadores.

Al darrere resten els combats mentre persisteixen els dubtes.
Al bell mig de camins giratoris, les tempes roden entorn
Del firmament. No hi ha victòria quan l’alba no il•lumina.
Les illes sempre fosques als ulls, sempre sagnant
Al vaivé de l’atzar, sempre entre la clau agorera de l’esbufec.
Tornar o marxar: un mossega els anys i no tornen;
El fantasmes del mar llepen la nit, la sal clou les portes
De les aigües: l’agonia resta ací aguaitant en el crit.
Nus de l’inaudit en raïms de pólvora: —La maldat
Mai no canvia sovint la seua vella cara de corb o serpent.
Mai no es torna somrient després dels terrors de la nit
Sense ales, després que la carn perd tota set…

Mai el que retorna no emporta segles de minuts acumulats,
Sense haver dins de sí mateix, uns altres destins que les aigües
Canvien en la seua feroç foguera d’escuma. Cada tomb
És una sort al camí, cada espera una estúpida esca.
Voler tornar al mateix lloc, ansietat nefasta, forma
Fosca de l’escarniment. Res no hi ha que el somni esborre ferides
I cicatrius, —són més fosques les illes del somni
I l’esclavitud dels assenyats fent proeses inconfusibles,
Sense adonar-se’n, —clar— des de quan transite sense rumb,
Errant, fidel a un somni sense arrribar a platja desafiant l’oblit?
La rapsoda de l’afany és illa. Illa aquesta absència sense matrona.
Resseques paraules, afonades, perdudes a les muntanyes de les abelles.
Illa el desert de la matinada, traça d’ocells lligats
Al mateix cos despullat del seu halo…

Han passat ràfegues de llum al pensament. Ha passat la nit
Amb els seus sus ulls de fera: la ferida ateny la velocitat dels vents.
El fluir desteix els pressentiments o els nuga
A aquest aleteig de mendicant que només aspira que el salve
L’instint, i la pietat convertesca, en sort, la inclemència.
A la fi, entre guals de rovell, un es pregunta quina edat
Tenen les nines després que els ossos despleguen l’alé:
En quina edat la illa del pa és millor fortuna, en quina platja la vida
No és crit, en quina paciència el somni és clarividència,
En quina Ítaca deixaré de sentir aquesta inclemència, aquesta mudança
Colpidora de la vigília, aquest mar sempre nou i vell,
Com les campanes dels galls a l’incendi dels xiprers.
Ningú no torna a la mateixa platja sense haver-hi sentit el vertigen;
Ningú no és ja allò que és quan l’ull, humid,
Ha desvetlat las secrecions de l’horitzó i el camí
De la respiració no és una altra Ítaca…

Baratària, 15.V.2009.

SALMORRA DAMUNT LA PLAGA

2011-03-19T05:42:00.000-06:00

Perdut el present perfecte, la vesprada vetla la tristesa.

Sostinc la ferida al litoral dels meus porus, els ulls

Adverteixen l’ala esberlada del dia, la salmorra lacerant

Damunt de la plaga, la fatiga al rostre sense punts cardinals.

Als espills el fil de l’aigua es torna sinestre.

SALT LAKE CITY, FOTO DE ANDRÉ CRUCHAGA

SALMORRA DAMUNT LA PLAGA

Ahora que todo vuelve: el silencio y la espera,

MIQUEL MARTÍ I POL

Perdut el present perfecte, la vesprada vetla la tristesa.
Sostinc la ferida al litoral dels meus porus, els ulls
Adverteixen l’ala esberlada del dia, la salmorra lacerant
Damunt de la plaga, la fatiga al rostre sense punts cardinals.
Als espills el fil de l’aigua es torna sinestre.
—No hi ha rostres sense plagues, ni sostenidors per al meu crit.
(L’esperança de penes se sosté en la llengua de les lluernes;
De penes una lluna cega a la concavitat de les meues mans,
Còdols de la carn on repten les formigues,
Les branques del pols damunt de la túnica del sòl.
Sospiren els ocells en la geometria moribunda de la boca,
Lenta la rosada dels caragols a les meues oïdes —les pestanyes
Moren al relleu del sol; el calendari respira, perenne,
La cendra dels dorments i el sutze de les tempestes).
Aquesta creu no és la dels morts. No és la dels vaixells
Senzills que s’afonen al mar, és l’horitzó
Amb els seus rius de granit, —el rierol insomne des dels braços,
Des del batec sense llet que s’òbriga al llavi,
Des de la sang on Déu no troba sossec.
Als ulls, tanmateix, creixen els cabells fins a terra.
El dia s’esborra en el brunzir de les abelles. —s’esborra aquesta gola
Com illa, els signes zodiacals de les oronelles,
El cel dels pins, i aquest gel d’ombres d’ésser viu.
Sovint deserte de la brasa dels espectres.
El temps fon els meus porus en balbucejant reblell.
La ferida és la brasa de la meua existència: —Aqueix afany fràgil del nosaltres.
La decrepitud és com la suma de tantes portes tancades.
Les ombres de la memòria desvisten el cos —Aqueixes ombres
Que la nit extravia en la memòria. El fantasma que furga
En cada efemèrides, les aigües respirades al rellotge.
(Dol no abraçar-te en la mateixa proporció de la llum; cada trenc d’alba
Encarna el dubte del combat, l’aurora incerta d’allò real,
L’exactitud el primer dia d’amagatotis fins a tocar fons al sexe.
El pàlpit no es calcula en grams d’Esperança, ni el mateix
Perfum dura a les entranyes: —cada ferment porta a nous
Desvaris, com aquest que la nit recull en cada llibre,
Al ventet que mou les cortines i desarma la fullaraca.
Ací habite en l’excés de les meues contradiccions, sense camisa
Jugant-me la vida com un jugador de concavitats religioses).
Llepe cada esquerda ancestral de la nit.
Viatge junt a la nit d’antics velams. Aquest és el meu ofici.
Per a veure arrossegue les espines com cossos putrefactes.
Camine en el potser evocant mans, paraules dòcils, diumenges
Sense curull, bagasses que dormen al meu costat sense sarcasme.
Invente flaires tendrament com les del senet de pobre o la fruita de la passió,
Mastegue la meua mateixa ignorància d’arcans,
Dilapide l’oix que em fan les sabates, —descalç puc sentir
L’aigua salobre de les llàgrimes.
Aquesta ferida no la sostenen les parets, en tot cas,
La mateixa severitat amb què la nit sacsa els meus ossos,
En tot cas, aqueix dubte impossible de l’alba a les meues temples.

Baratària, 30.VIII.2009

PARAULA NUA ENTRE LES MEUES CAMES

2011-03-15T18:46:00.000-06:00

Despertem a l’instant del baf, quan l’ocell obri el seu evangeli,

quan les claus de la llum desperten l’alcova.

En cada imaginari despullem les paraules: despullem

els balcons, respirem l’anhel enmig de les ombres.

SALT LAKE CITY, FOTO DE ANDRÉ CRUCHAGA

PARAULA NUA ENTRE LES MEUES CAMES

Around here they called it Suicide hall, it's where people end up

when they don't know where else to go. The hopeless, the desperate.

A good place to step off the side of pier and quietly vanish.

CAMP ROCK

Despertem a l’instant del baf, quan l’ocell obri el seu evangeli,
quan les claus de la llum desperten l’alcova.
En cada imaginari despullem les paraules: despullem
els balcons, respirem l’anhel enmig de les ombres.
Mosseguem les anques de la llengua: el coll roig de la lluna davall
de les quatre estacions dels arrels.
Sempre hi ha un lloc en les nits per a habitar les ombres,
llegir el laberint de la perpetuïtat, sense prostituir l’esquerda del foc.
Les nits cauen com un vagó en ple vent,
les paraules resten en el brúfol de la llengua: hi ha un destí i aqueix és
la profunditat del llibre que llig l’horitzó
quan enllumena damunt del silenci, des de dalt de la memòria.
(Sovint li posem ornaments a les oïdes perquè els monstres
siguen més calms en plena fosforescència de cadàvers;
la força de la gravetat mou els carrers de l’aroma, les hèlices
de la consciència, la murtra cremada en l’entrecuix del rellotge,
els oceans amb utensilis descarnats,
algun epíleg en el malson de les escates, en la insistència
póstuma de la parafina a paciència de locomotores desballestades:
cremem les paraules de les finestres tancades; el quadern
de la pietat no existeix, llevat del plany grotesc del calendari
en les seues pol•lucions de cadàver invertebrat: en la cultura de la sal,
dissequem el llit com bagres, guapots o vidriades per a la quaresma
de dubtosa procedència.
En cada llinda de l’alfabet, la boca pronuncia paresnostres,
lianes amb cert gust a barbasco, armadures anyils de la treva,
pors a la branca promiscua del neguit,
a aquest mercat de cols de cabdell garberades, infants marginals de la verdura,
dits indicibles de la litografia quan aquesta es torna simple ornament.)
Creixen les atrocitats en els cels dividits: creix la pústula
com temps de contrició, —ens delata aqueixa voracitat bruta
de les orquídies, les vànoves corrompudes dels núvols, l’hidrogen
pul•lulant en cada porta o parador, la resistència a la càmara de gas
de la cendra, en plens llampecs dels sements.
De sobte em toca posar en ordre tot aquest temps viscut entre
fosques clarors i claus immunes, dies d’incest, d’espills
ballant amb espills, d’hores sumides en la pluja de l’espill,
de falàcies repetides com les lliçons de primer grau, amb tot
l’arsenal dels inodors, amb els camps anitats del paladar,
amb aquest escarniment de crepuscles a punt de ser pedra.

Baratària, 15.III.2011

TRENCACLOSQUES

2011-03-14T05:15:00.000-06:00

Entre els peus i els ocells res no culmina, ni la por

A tanta porta penjada a la bijuteria dels carrers.

A estones hi ha rellotges pòstums en el viatge, midonades

Cames com pins, culleres sense callar miquetes,

Espills a boca de canó a l’algeps de les pissarres,...

salt Lake City, foto de André Cruchaga

TRENCACLOSQUES

Entre els peus i els ocells res no culmina, ni la por
A tanta porta penjada a la bijuteria dels carrers.
A estones hi ha rellotges pòstums en el viatge, midonades
Cames com pins, culleres sense callar miquetes,
Espills a boca de canó a l’algeps de les pissarres,
A voltes sacrificis els estenuts dels quals encauen
El memorable sargir la gramàtica a la gola.
El plom dels matins mai no fingeix treves, mai
No deixa de ser orgasme al palpebreig del firmament.
L’ànima no minva com el mar al seu món de sal:
Prodigi de la llum palpitant dels finestrals,
Llibre on el temps juga a l’equilibri de les gavines.
A la dansa de les frontisses, a les agulles de cap,
Al sorollet de la respiració, —perceptibles en la penombra.
Quins trenquen l’alba en la lucidesa de les planicies?
Quins beuen l’embolic de les ombres en la penombra?
Qui reprimeix la muralla dels jardins o la inclinació
Final del suau tacte dels violins?
En cada llàgrima congregada hi ha dies, vesprades, nits,
Presència d’un joc sense colors, àvids anys a la pell.
Fins quan el granit en la seua pietat silenciosa?
—Somiqueig acumulat a les quartilles del fred.
L’amuntegament de les estrelles sembla innocent: però ací,
La seua probable porcellana no deixa ser una elegia interrompuda,
En les bombolles del sabó, als corredors de l’escuma.
Cap al dia hi ha necessitat d’eixir amb armadura:
I paset a passet caminar junt a les violes i els abrulls.
No se sap què continua enllà dels ulls, i aqueixa
quotidiana naturalitat dels veïns, i aqueixa llum que de seguida
Esvaneix cada moment per a convertir-se en postrera.
Tot passa entre una branca d’ombres: ombres de llum,
O senzillment ombres en el berenar de la crispació
Humana. Tot resta tanmateix, al somni, encara que
Aquest no desvetle del tot l’estrany paraigües
De la intempèrie, el llenguatge imprevisible del vent.
Temptejar es torna un arriscat periple per al patíbul.
I, tanmateix, en cada nit perdem hores. I, tanmateix,
A cada hora la nit assassina vestidures i innocència.
Entre ser i no ser el llenguatge incert de l’home: el dol
De la flama, el plany rebentat de la pluja…
A l’esquena la solapa del nostre segle, velles cendres
En un joc de paroxisme, tenalles d’enrunes, el paisatge
De la sort que no dóna bons caps de setmana,
Esgotats espills sense àngels, bigots fets fonells,
Per a no desfer-se al vinagre de l’horitzó.
Als carrers sempre igual: inconscients identitats
Del vernís, lluernes rajant als porus,
Llandes sordes de coca-cola com els convents. Passem
Del misteri al lucre, esquerps aprenents dels ocells,
Passem i els grisos ens furten tot migdia…

Baratària, 05.VI.2009

CLAUS DEL SUBSÒL

2011-03-13T15:10:00.000-06:00

Immolat a les portes. Buit a les parets.

Ígnia la farga dels desvetlaments, mut el deliri.

Espill de l’arcà entorn de la memòria, humans

Reixats de fam que es repeteixen a dentades.

Salt Lake City, fotografía de André Cruchaga

CLAUS DEL SUBSÒL

Immolat a les portes. Buit a les parets.
Ígnia la farga dels desvetlaments, mut el deliri.
Espill de l’arcà entorn de la memòria, humans
Reixats de fam que es repeteixen a dentades.
Emboscada de la roda, girant als contraris.
Callen els sospirs en l’angoixa de les paraules.
El rovell de les claus té una flaire estranya:
Somnis afonats en sedosos escalpels,
Tremolosos pins de fam, clams davall
De la mel, distància de carícies raja el torrent.
Una vida cega al subsòl, galopa el rastre
Darrer amb fugitius quepis de vent.
No veig els cavalls que guaiten els confins,
Fosca la flassada que aleteja dels ocells. Fosc
El temps mut, el dia que no mitiga les pàgines
Del rovell damunt del sobresalt. Sedant
Aquesta íntima tenebra del vesc i el te bord.
La foscor in promptus s’ufana de terra
Sota fons, esbossades ombres a les agulles
D’un horitzó fet de tants dubtes. Cicatrius
Com el paper rugat damunt de les mirades.
Mire d’obrir senderes: —i com més es perd la veu
La seua mansuetud d’anyell, d’àncores damunt del llavi
D’allò incert, moltes voltes aquietat
En les paraules greus. La nit llaura la seua mateixa
Pedra, el guaret desfet pel pols, els ecos
Pregons on no camina ningú, sinó per atalls.
No moriré orfe entre tants sucs exhaustos.
No hi ha alé sense boca estalonant l’horitzó.
No hi ha guerres que conclouen sense un cessament d’hostilitats,
No hi ha poema inútil si l’insomni el provoca.
El mar sempre fot el camp a través dels espills.
L’escuma fuig quan l’aigua pren avantatge de sí mateixa.
Els hivernaders són cambres on l’instint
Juga a la intimitat de la fusta. —les portes
Es troben als espills invisibles de l’aire, als escacs
De l’arena, a les pedres com petjapapers dels bucs.
Només les paraules no entren pels ulls. Els dubtes fan
Més espessa la boira —ser o no ser— equació imperfecta
Al sediment sense campanes de l’ordi.
La llum espaventa entre coltells enfurits, els ulls plens
Als pins d’altura de l’angoixa, —l’ànsia arrupada
És un absurd que no ressuscita morts, ni rejoveneix
Les claus de les ales, ni gaudeix de l’ebrietat de les campanes.
Els mesos s’esdevenen incomplets en les infusions
De l’anyil, en la pàl•lida mirada del sèsam,
Entre el somni que du vents oscil•lant sense perir sol
I finestres, per molt distant que estiga la riba, el far
on el tabac, es converteix en antisèptic com l’artemisa.
Des de la passió de l’api, remuguen els móns fugitius de la terra.
Jo reste, tanmateix, al brocal de l’herba santa,
Esperant una tassa de quina per a netejar la gespa
D’aquesta pluja, a estones enemiga de la gaubança…

(Tancat l’abrusament, la cendra fa allò propi. Callada la ferida,
És menester rellegir la Pedagogia de l’oprimit, els Manuals
Per a la Defensa de la Seguritat Nacional, els Documents
Desclassificats de la CIA, a Hitler, a Marx, seduir les ofrenes
Del Dia de la Creu, aprendre in situ els malsons de les monges).

Només les claus del subsòl manquen d’artificialitat:
Així està escrit a les escales de les venes, en aquestes
Llàgrimes darrere de la finestra de la nit.
Així, a soles l’ombra de l’Esperança, pluja dolenta,
La sarsaparrella grisa dels llampecs, la pressa del crit
Als rius perduts de les temples, roca al llit,
O potser gel com una paràbola dessagnada, —foc
Absolut, trafegat de la ràfega, humà desvetlament de la meua escriptura.

Baratària, 07.VIII.2009

SO DE LA PEDRA

2011-03-06T16:21:00.000-06:00

Durant anys vaig contenint la remor de les pedres: aqueixa

monotonía pesada de les fosses, les assonàncies fosques dels braços,

m’esforce a no caure als racons adustos del suny

amb les seues creus de luxúria, cegant la consciència amb blasfèmies.

SO DE LA PEDRA

I know a thing or two - I learned from you

I really learned a lot, really learned a lot

Love is like a flame It burns you when it's hot…

NAZARETH

Durant anys vaig contenint la remor de les pedres: aqueixa
monotonía pesada de les fosses, les assonàncies fosques dels braços,
m’esforce a no caure als racons adustos del suny
amb les seues creus de luxúria, cegant la consciència amb blasfèmies.
Aprenc de l’estany que perd cada dia: aprenc del fum
ranci dels cellers, de cada capvespre mullat d’esbarzer,
de tota ma udolant als ràfecs de la seua mateixa consciència.
(Com el so, m’amere d’aire, de memòria i records);
bese els ulls dels meus ulls, despulle el deliri que es dreça en les meues temples,
la brillantor dels llavis primers del matí,
la idea de guardar la llum als mocadors, gitar la foscor
que s’ha tornat moneda d’ús comú,
dibuixar imatges com besos, absolutes, sense mans corcades,
ni músculs trencats, ni somnis quadrats esculpits damunt de les pedres.
Porte anys marxant entre camins cecs: nits senceres de temps,
adustes aigües de la nit,
branques agres d’hivern, pedres d’horitzó dolgut,
ulls que ja no s’hi veuen, davallats en el xàfec, en el xiprer perdut
de l’olfacte, entranyes apagades d’ocells, aigües de desensonyament silenciós,
violins d’abandó histèric.
Em guie només per la cessura del so: dubte de la certesa del martell;
el dimoni de la nit em descreu, el pàlpit és dur damunt de la pedra;
les plagues pengen el peix de les harmóniques,
a voltes les teranyines tancar del tot la penombra,
la molsa dels xiprers, la gruta humida dels meus pensaments,
els follets que pengen dels eucaliptus.
Al capdavall, només he aprés de les pedres aqueixa adustesa dels balcons
sense habitants, el somnambulisme del rovell, els reixats trencats
de les ungles, després de voler redrecen el meu mateix claustre:
les gelosíes de la pluja sobre el meu pit, l’au que perdí en el fogó
dels llampecs, el fanal feliç de l’alba: a la fi, tota la ferida de la brasa,
l’hospitalitat d’aquells llavis que cremaren amb absoluta claredat.
(Ara tota la sal és memòria. Tota la pedra és memòria:
he madurat en l’enfiladissa dels espills, conec les fosques
ferreries, els llocs putrefactes, els freds repetitius damunt del granit,
els somnis en mortalles,
el tragí fervorós del mal, sense descansar un minut, els carrers
on la nit obri ferides, aqueixes mans que neguen el socors.)
Ara puc partir sense portar-me’n res, llevat de la soledat que em llepa,
llevat d’aquest pit repedaçat de sospirs i horitzons…

Baratària, 04.III.2011

INVENTARI ÍNTIM

2011-02-27T15:18:00.000-06:00

Damunt de la branca dels pins, la set dels armaris: la tija arrencada

del subsòl, la pedra enderrocant-se als dits del cel.

Cada gest és una fondalada en la memòria, —el camí dels arrels

té focs incerts, repeus encallats en l’aigua

de les palpebres: campanes líquides on la memòria s’alimenta

de les sobralles de les ombres.

INVENTARI ÍNTIM

with night approaching

we all become vulnerable

everything seems to move slower

as time drifts apathetically…

A LIFE ONCE LOST

Damunt de la branca dels pins, la set dels armaris: la tija arrencada
del subsòl, la pedra enderrocant-se als dits del cel.
Cada gest és una fondalada en la memòria, —el camí dels arrels
té focs incerts, repeus encallats en l’aigua
de les palpebres: campanes líquides on la memòria s’alimenta
de les sobralles de les ombres.
Sovint és necessari etiquetar els somnis:
mastegar certs espessors, desfer les paraules en les rajoles,
triturar la versemblança de les finestres, repensar el pudor de la gespa;
de sobte u es queda desarmat davant de les aigües de la idiotesa:
—la ventúria dels espills com alquimista trasnitat,
la gàbia decadent dels ulls,
la incoherència de les portes com a símbol abastable,
l’escalfred dels sospirs en cistelles sèpia de llunes: el temps
mossega l’aroma de les randes profanades, —la nit diürna
sostinguda en les genives, el suor assedegat d’arnes.
Tot el temps ha sigut de recollir la ferralla acumulada
en els xuclamels, armar compulsivament el desencert del zodíac,
llevar la pelleringa que resta en la granera,
guarden silenci, estupefacte, de les ales rovellades, penajdes
de les parets plurals de les intempèries del pànic.
Entre fer i desfer el desvetlament, la roba destintada de la serradura,
pense en els llampecs inestroncables dels encreuats,
davall de tota la meua anèmia acumulada: la pols deslliurada de les òlibes,
l’hivernacle de l’armari de paret sense dents,
la tassa de café oblidada en les formigues, les dents
imprevisibles de la claredat, sucre feroç de l’esperma aglutinada,
en l’inventari mercenari de les escales amb els seus escalons obscurs,
a punt de ser eucaliptus desfullat, simple cella envaïda
pels desajustes del mirall: (quan estic a prop dels teus braços,
també ve la pedra visceral dels minuts,
el balafiament de la inclemència, les aigües sense rumb, espills
viscerals sense càbales, escarnis sense vaselina. Tot es torna pastosa
sorra als ulls: cadires de feridor aguait, tamborinets de pixum erràtic,
monòlegs d’humides estampetes,
setmanes en flascons de nitroglicerina, inodors de respiració llunyana.
Al capdavall, res no resta en l’oblit: la foguera espellegada com un follet
en bicicleta; els arxius, recòndits en l’ànima aspra: urbanitat
per a acaronar els despertadors, estesos, en l’alé.)

Baratària, 25.II.2011

DESHORA DEL CEL

2011-02-17T18:28:00.000-06:00

Entre la nit i el dia, les meues mans balbes, el corb de la temptació

en les mans, l'emboscada a la nostra condició precària

de vaixells efímers, els paranys de l'endevinalla, el vernís ranci

de les portes junt als postres retalons.

És la deshora la que sempre ens enllumena amb el seu ble de sal;

Fotografía de Roberta Johnson

DESHORA DEL CEL

No es para que preguntes, no es para que indagues

el sitio donde puse mi corazón hundido;

MIGUEL ARTECHE

Entre la nit i el dia, les meues mans balbes, el corb de la temptació
en les mans, l'emboscada a la nostra condició precària
de vaixells efímers, els paranys de l'endevinalla, el vernís ranci
de les portes junt als postres retalons.
És la deshora la que sempre ens enllumena amb el seu ble de sal;
és la valisa trencada del jardí,
la presó de la brasa, el follet morós del pols,
l'anell de la set en un tren fosc,
la pols de les escales, el secret de les llindes, l'estació
sucumbida de les campanetes, el sucre inservible de les dents,
el desert amb tots els seus guisats d'arena,
les parets esvorellades de la cal•ligrafia, el desdejuni
amb metabolismes estranys, les estaules amb ràfegues de fem.
Sempre és incerta la música en la quallatinta i els xufles:
no serveix la ràfega inventada en l'escuma, ni la consciència palpebreja,
audible, entre la llenya d’arbustos secs del capciró dels dits.
Tornem al mateix punt de l'alé i la deshora:
—extenuats mosseguem l'encens, la memòria recurrent
del fòsfor, el vertigen de la flama, recolzats
en el caparassó de les tortugues,
les llambordes gastades de la set, els reixats oxidats de la intempèrie.
(Sempre és així, al capdavall, la flaire que declina
en l'aire, cancells amb la remor de les teranyines,
cortines difícils de caminar en les nostres ninetes.
Qui ens heretà tants murs i portes tancades, tants rius
caníbals, reixes de fil d’aram al voltant de les estrelles,
desvetlaments d'ocote somnàmbul?
Qui ens extenua el pols, la pàgina benigna de la respiració,
el cerç del gall de bon matí, la platja de sucre del pubis,
fins a fer que besem el mirall de l'nútil?
—Ens mosseguem en la descaradura de l'evidència: de sobte el pols
es torna una fatalitat; l'harmonia fosforescent;
al capdavall la delícia és un desordre: els atavismes ens tanquen
en el seu nocturn fang, la lluerna del xiprer ens embriaga,
l'inevitable vitrall de la perplexitat.
Amb tot mai no deixem il•leses les portes de la fantasia: el perill
sempre és d'hora, el verí del fil buida les venes, el llençol
ens exaspera sense haver assaonat la ficció de l'alé.)
Sempre la deshora ha sigut el nostre amulet: mai no hem
arribat a port sense tocar l'íngrim;
no hi ha pa, sinó sanglots compartits; no hi ha penjolls de sucre,
sinó aqueixa garrotxa del paisatge que anihila el riure.
La resta sempre és igual: els espectres sense bandejar de la memòria,
la fatalitat en el corder dels pètals,
la travessia sense senyals ni matotxos, ni bitàcoles transparents.

Baratària, 31.XII.2010

2011-02-09T05:01:00.000-06:00

Al peu de l’amagatall, els buits consumats de les portes,

les espigues trencades de l’aire, el sabor de les hostilitats com riu

crescut a colp de palpebres.

Ens banya el tragí diari de les sabates amb els seus símbols,

Ilustración tomada de ruébame blogger

HOSTILITATS

i wanna drown drown under the water

going down down under the sea.

SEX PISTOLS

Al peu de l’amagatall, els buits consumats de les portes,
les espigues trencades de l’aire, el sabor de les hostilitats com riu
crescut a colp de palpebres.
Ens banya el tragí diari de les sabates amb els seus símbols,
—en l’espasme de les aigües s’afonen les campanes, les arestes
de les ungles, els dics de la memòria amb les seues penitenciaries
assotades per l’alfabet dels estiatges;
ens hem acostumat a caminar entre motins d’escuma:
sovint és la claror diària del crepuscle,
amb tots els seus botins i sutures,
amb el xàfec de les abelles, galtes insípides de la gespa,
albergues per als crancs de les roques, astres retallats
en la pirateria de les conflagracions;
(tu i jo ens hem embriagat amb els suors de la Pàtria:
en la posta, els portals, en el vell joc dels capells de vimet,
en cada esquerda, ara en desús,
en els tricicles verds de les branques de ronya,
en els trossos de tovalloles dels núvols,
en el llençol desvetlat dels botxins que no cessen en el seu ofici;
ens afonem en l’espill rasurat del jo: bracegem entre
memorables excrements, aprenentatges triturats en les parets,
pissarres de sòrdides lliçons
on ens donen a beure el corc del beuratge.
Despertem en els fulls enfonsats de la mutilació: així de senzill,
per molt que posem en ordre o en activació les claus
de l’orgasme. El llit deixà de ser un paradís celest, sobretot
quan la respiració s’ompli de rellotges.)
—Hi ha dies que no són tan ràpids com els e-mails: en aquesta por,
es té pressa quan el gall canta al coixí
u voldria, de sobte, controlar les claus de l’eco,
El manoll de gespa sense disfresses,
assaciar la fam del tigre en els mugrons,
pujar a la terrassa de les devocions, fer terrorisme en els porus
fins a afeitar el cotxe bomba de les pol•lucions.
Junt al País ens afonem enmig de tantes hostilitats:
elevem la violència a santuari; baixem fins al soterrani
on els ideòlegs, resen el Pare Nostre i inventen gratacels
sexuals, modismes, dogmes, laberints publicitaris.
Davant tant numen, no se sap el destí d’aquest País:
és probable que tu i jo continuem consumint xifres macroeconòmiques,
minuts de lluernes,
i àdhuc aqueix veïnat de tisores de la història…

Baratària, 05.II.2011

FULLA DEL DUBTE

2011-02-06T15:56:00.001-06:00

Hi ha vents que s’aferren al trajecte de la ferida: formen la seua mateixa

túnica de miratges, ombra en l’atri del pit.

En el seu estany, la nuesa es cobreix de teranyines, papallones

progressives esmunyint-se en el corral de la veu.

És millor desfullar-me en el fred del dubte que haver de suportar

El trànsit amb forats i agulles de cap.

FULLA DEL DUBTE

En ese mundo natural, sólo las latas y la paciencia

traen fecha de vencimiento.

RENÉ RODAS

Hi ha vents que s’aferren al trajecte de la ferida: formen la seua mateixa
túnica de miratges, ombra en l’atri del pit.
En el seu estany, la nuesa es cobreix de teranyines, papallones
progressives esmunyint-se en el corral de la veu.
És millor desfullar-me en el fred del dubte que haver de suportar
El trànsit amb forats i agulles de cap.
La febre dóna voltes al voltant de les llànties: així també
M’adone que les ares teixen grans tenebres, bulliments
d’espuma, llet fosca on s’inclina la lloança.
En l’estació morta de les escales, l’abisme té desnivells
d’acordions,
i subasthes on la foguera exorcitza els dies de la setmana;
encara que no es crega, els malls són necessaris per a enderrocar
les marees crescudes dels segles empedreïts i els brúfols negres
de l’idioma: les trenes són singulars rèptils,
en presència de la carn escorxada dels xiprers.
Encara m’alimente de caragols i lluernes: —per bé que cause
alarma, m’inquieta l’esmai en les clarors,
o si es vol, el resplendor en les sales dels aeroports,
on tot el món vol eixir a les terrasses de les falgueres
invisibles. De sobte, és certa la brisa blava que es penja de la llengua,
del cel lunar del sucre, de la foguera que esclata en la gola?
—Tots els dies del calendari són difícils d’entendre;
hui mateix quan les xicones caminen pels carrers de la ciutat
enmig de bestiaris,
de fissures i bagatel•les, d’aigües desconegudes embrutant el dia.
Hui podem inventar qualsevol cosa: d’ençà que els equívocs
nutrisquen la vida ciutadana; que la vida ciutadana estiga sempre en litigi,
i abunde pertot arreu la sospita
de l’almoina del cec en els vidents.
Quan cremem, caduquem en la vareta màgica del temps;
ens ompli el carrer amb els seus versos de granit, el colofó de la història
no advertida, la civada del florit en l’olfacte,
les veritats que mai no arriben a ser-ho enmig de la malesa,
el mèrit dels mugrons per als ulls sense brúixola, el fil dels reixats de fil d’aram
sobre el pa covat per a albergues:
tot excés és dubte. Tot somni damunt de pedra és dubte. Tota paraula
és una escala on l’alfabet tira els seus daus per a provar
la sort del ziga-zaga en les ninetes.
Sovint esl tabals de la saliva no serveixen per a alçar el desig,
Sinó per a festejar la càries declamada per les llànties…

Baratària, 30.I.2010

ENDERROCS

2011-01-27T21:52:00.000-06:00

Cada vegada aquest País és menys cert. El terror i la impunitat

no tenen nom, tampoc no calen els miracles per a eixir

d’aquestes aigües d’albelló.

Només la sal depredadora brilla en les axil•les; ací perdé

la dialèctica la seua mateixa placenta.

Fotografía: Jon Sullivan

ENDERROCS

Matar a un enemigo no es difícil; matar

A un robot es matarse, bien pensado, a sí mismo.

GABRIEL CELAYA

Cada vegada aquest País és menys cert. El terror i la impunitat
no tenen nom, tampoc no calen els miracles per a eixir
d’aquestes aigües d’albelló.
Només la sal depredadora brilla en les axil•les; ací perdé
la dialèctica la seua mateixa placenta.
Crema la sang amb les seues fletxes fantasioses, el magma de l’huracà,
la ventúria muda de l’agonia, la disfressa enllumenant el subsòl.
No hi ha lloc segur per a estroncar els somnis, ni netejar
la respiració enmig d’onades sinuoses;
només hi ha temps i espai per a exaltar les Sumes tribulacions
en aquest camp soterrat d’ossos;
—no hi ha cap altre espill sinó el pedrissot sinistre del sutze
amb els seus tapials foscos: ací la presó és la ciutat o com si ho fóra,
en el missal de la cendra, en les aigües del desordre.
(De sobte es vol renunciar a aquest País on fugen
els ocells, a aquesta naturalesa fúnebre de la pols; ací crema
l’alé de l’escòria en cada voravia, en els carrers desordenats
de la bijuteria, en la febre de l’engany.
Cada ganivet procrea llàgrimes i futur: toquem el fil en cada
sabata; en cada consciència, la por és una altra mamella en secret.)
Vivim tancats en l’esbufec de les engrunes: engrunes de tot;
no puc estimar un País que només deixa desposar-te amb la misèria,
amb la destrucció de l’ala,
amb l’expropiació de la pròpia consciència.
Diàriament servim la boirina a taula: resem per a alimentar-nos
de fantasmes; al capvespre, la llum es converteix en blasfèmia;
en la foscor intensa, la boca respira les creus del dia.
en la llei no caben els descalços, ni el cadàver que construeix
a diari la vexació, ni el castell pintat d’arc del cel pels infants,
ni l’ull que pot veure més lluny certs laberints.
(Les falàcies ens serveixen d’umbrel•la i els aplaudiments, de pinyata:
hem caigut en els tatuatges de la disfressa,
en la pilota dominical de les diversions. L’ofici és tallar l’Esperança,
fins que l’extenuació siga la terra contundent de la misèria.
No puc estimar un País que fa de l’alfabet un balbuceig,
un circ, una porcatera, un llarg atzucac de ruïnes.)
Darrere de cada cos hi ha músiques sinistres, entumits boscos,
Un País escurçat, entranyes putrefactes, costelles delirants,
Trencs d’alba en pous macabres, bartolines on el foc
No dóna treva, morts cansats de morir en les peüngles,
Aigües lentes mossegades pel semen dels gossos, fem que envaeix
La memòria: tot es troba ací en aquesta follia de País que tenim,
Excepte, per suposat, l’alegria ferma del riure, excepte la finestra,
Sinó l’escalfred que repta pels porus…

Baratària.I.2011

VORAVIES DAMUNT DE L’ESCALA DE LES OMBRES

2011-01-23T05:28:00.000-06:00

Així he caminat sempre: escales, ombres mossegant-me les sabates,

els inferns balbucejant punys, el País sucsessiu

en les enfiladisses, els secrets, suficients per a alçar edificis,

gratacels de confessos monòlegs,

meitats de pedra en la perenne ràfega del zodíac.

wallpaper3D

VORAVIES DAMUNT DE L’ESCALA DE LES OMBRES

Així he caminat sempre: escales, ombres mossegant-me les sabates,
els inferns balbucejant punys, el País sucsessiu
en les enfiladisses, els secrets, suficients per a alçar edificis,
gratacels de confessos monòlegs,
meitats de pedra en la perenne ràfega del zodíac.
Ens farta l’eloquència sinistra d’aquests dies: el balancí
de les pors, els dies que es viuen desmarxant la vigília
i tota la seua glopada d’espines;
(hui he rebut cartes dels meus amics,les seues boques llunyanes i sanes
busquen els pètals; mentre ací, tot és una estranya faula,
quasi com llegir les parets de l’escolasticisme.)
Darrere dels màstics de les ombres, el calendari en el seu mateix abocador,
aigüesvessants oxidades del panteix,
nostàlgies cenyides als porus, ulls penjats en la nit,
junt al brúfol clavat en la mirada.
Hi ha voravies sense rostre on seboleixen els cadàvers;
i la tassa de café s’afona en la sang vessada, en el got
advers de l’alé, en l’aridesa erma del rellotge amb les seues esferes
ensopegant-se amb el vent. El pa de penes cavil•la en l’ull.
Les andanes s’han tornat tribunals del desamor i el verí:
es fa nit en els paraigües minvats del fullatge,
puja la destral damunt del coll, el cerç mossega la sal amarga
dels cucs, les anques trencades dels difunts,
el glop d’aus de rapinya en l’espill;
ningú no et mira en la selva pressurosa de les escales, en el graó
de la pols, en la saturació decadent de las ninetes:
ningú no et mira en la foscor del pols, en la comarca de la molsa
amb els seus espills entelats de saliva,
amb els seus silencis de farina.
(tu i jo, prestidigitadors i quiromàntics a ultrança de l’orina,
junt a l’explosió desequilibrada de l’alé,
sense avançar en l’equidat de la balança, amb la joia devorada
lentament, pel fil cec i trencat dels arcans.
Les onades de la follia ens mosseguen els somnis: ací, dissortadament,
ens estrenem cada dia en el rovell, en la lluerna
munyida de la nit, en l’hamaca de la flama del cresol crepitant,
en la Gomorra del formiguer, —memòria respirada de la ràfega.
A tu i a mí, ens dol la lucidesa dels anyells;
ens dol la nuesa sense arguments, l’ombra agosarada
del galop, les flaires apocalíptiques de la indefensió,
els matossars inserits en les nostres temples, el riure inclement
dels espills, la unanimitat de la fullaraca damunt de la gespa.
Tu i jo, hem acumulat aljubs de salmorra: substàncies
que tallen la respiració, i monyons de papallones en les criptes.
Tu i jo, ens hem oblidat de les mans i els braços:
ara tenim rugues adustes i inesperades levitacions.)

Baratària, 17.I.2011

EPITAFIS PER A LA CLAREDAT

2011-01-15T06:04:00.000-06:00

Deixe en la memòria, les darreres monedes de les ombres. El forcat

astral de les guitarres, la voravia de la llengua amb les seues àrdues faenes;

deixe per als arcàngels, aquesta eternitat incompleta,

el mar menor dels mocadors, la gespa àcida de la saliva,

Fotografía: Paolo Nero

EPITAFIS PER A LA CLAREDAT

Deixe en la memòria, les darreres monedes de les ombres. El forcat
astral de les guitarres, la voravia de la llengua amb les seues àrdues faenes;
deixe per als arcàngels, aquesta eternitat incompleta,
el mar menor dels mocadors, la gespa àcida de la saliva,
la taxa esberlada dels olors, les aigües de l’odi que tancaren
el meu horitzó, la suma de tot això afonant el meu hàlit.
Deixe que el silenci parle amb l’espessor del celler,
Al cap i a la fi he suportat la guitza de tantes bèsties:
—l’alienació insadollable, l’adusta boca assatjant la seua entumida
Sal entre les ombres del guarumo.
Aguaite la nit davant de les finestres: ací la mort crescuda
de l’Esperança, el fred dels martells,
l’incendi de les remors, les branques soscavades del camí.
Ja no camine apressa, encara que l’ànsia em desvetle:
la bretxa és groga, negra, intensa com els grisos de la veu.
En l’ensomni l’olor als capvespres: el brancall de la pluja,
els llocs que un dia celebraren el meu cor,
el retorn a l’arbitri del paisatge, ara des del fosc de la cova,
des de el crit exhalat del lament.
La credulitat deixà de ser una vaixella transparent, on ara
només cap el refugi caigut de les mirades.
(Deixe cada solitud en els meus llibres. Deixe la sina que em prodigue
d’albes i portes, el llit anunciat de les llavors,
les claus vegetals del vent en el riu blanc dels ulls;
deixe el gos que es sotraga les puces amb la llengua d’ombrel•la,
amb el parpelleig d’ulls contemplatius;
deixe, a banda de les paradoxes, les teranyines com obra d’art
dins dels meus poemes perduts en els porus secs de les parets;
deixe el riure absurd dels balbuceigs, els guspireigs
de les rugues, la meua boca precipitada en el desempar;
deixe que un altres gaudisquen de la seua mateixa careta: evoque uns altres temps
de caminant solitari, de curiosos trens i vaixells en les meues ninetes;
deixe els ossos ofegats en la meua gola, l’alteració
de les esferes, l’arrel de la carn empentant la cullera
dels sucres fermentats en la respiració, a estones, inclement.
Deixe la capçana de la pellofa en el fluir de les sabates,
en l’hemistiqui alterat dels semàfors, en la mort vertadera
que cau en els meus ulls, sense cap altre ara ni demà;
deixe la desaparició forçada de la meua consciència, la mortalitat
mutable del meu present, tots els dies cíclics del trompitxol
en la pols esparsa dels exorcismes: la resta és el deliri
del zodíac en posar-me la mortalla;
deixe, doncs, la pedra en el poema: la llum esgarrifada transcorre
en el pit; la claredat només fou un lloc comú i corrent
on les mosques assaciaren la gana. Sé que el trànsit
pertoca com aqueix ritme consonant de l’aigua en el cànter.)

Baratària, 11.I.2011

EL COR DE LA CENDRA

2011-01-13T05:52:00.000-06:00

Em maten els silencis i tot s’enderroca: la pàgina a meitat

dels espills, els gallons d’aigua del minut, la travessia del crepuscle

amb les seues cordes de niló, les ulleres de l’ombra,

en els carrers de les palpebres, (tot ens consumeix com els punts

suspensius en la maroma extasiada de l’aigua);

Fotografía: Paolo Neo

EL COR DE LA CENDRA

Tanto soñé contigo que mis brazos acostumbrados a cruzarse sobre mi pecho cuando abrazan

tu sombra ya no se amoldarán tal vez al contacto de tu cuerpo.

Y, ante la aparición real de aquello que me obsesiona y me gobierna desde hace días y años

me volvería yo una sombra sin duda,…

ROBERT DESNOS

Em maten els silencis i tot s’enderroca: la pàgina a meitat
dels espills, els gallons d’aigua del minut, la travessia del crepuscle
amb les seues cordes de niló, les ulleres de l’ombra,
en els carrers de les palpebres, (tot ens consumeix com els punts
suspensius en la maroma extasiada de l’aigua);
els teus gemecs confosos no tenen desenllaç, ni la cendra gargoteja
la llengua a la riba dels retaules.
No sé, tal volta d’aquella nit brollen els carrers cremats
de la memòria, l’engonal pútrida de les llànties,
l’acte de desbocar-nos en els calendaris del suor, en finestres
petrificades, quasi cremades en les formigues de la gola.
Morim acostumats al guspireig de la pols, —el molí de l’espera
que ens traça l’enfiladissa dels parracs;
saltes damunt del prepuci de las meua esperança, d’aqueixa il•lusió que a estones
és evident només en els espectres.
Ara som una ombra d’irreal travessia: i tanmateix mossega
el cànter umbilical dels somnis, les aigües enjogassades
del bany, l’argila de què estem fets;
ens ofega cada escala destrossada en la saliva, la barba espenyada
de les paraules, la remor buida dels ossos:
ens acostumem a l’espera, i en aqueix tràngol hem convertit
les carícies en obsessions d’ombres,
en portes d’eternitats fredes.
Quasi res no ens afirma, llevat de l’esfera coixa de la por i el racó
d’agulles de cap del dubte, la inseguritat del somriure entre reixes,
aquesta realitat distinta, àrida en què gravitem amb l’engonal trencada.
Contra tot pronòstic, hem tornat al cor de la cendra:
—eternament ofegats en el temps, nits pregones en el silenci
de l’arena, eriçats per la indiferència, o potser, més abstrets
en la maquinària agònica de l’arc del cel.
Ara, tal volta, ja no conega els teus porus, ni la boca que s’acoblà
a les meues paraules, ni les mans que recorregueren els mesos del melic,
ni la finestra adins sense paracaigudes;
tal volta de res no servesquen les antiparres noves, ni el xicle moratat
de l’espera, quan el diluvi deixà les mans fredes
i hi ha cendra en les finestres i el tren resta arran de terra
com un semivivent que agonitza enmig de còdols.
—Dies ha, mesos i anys, que les lluernes arribades a la tomba
Es tornaren ombres. Així de senzill musita l’alé…

Baratària, 08.I.2011

EL FOC EN LA BRANCA DEL POL•LEN

2011-01-10T16:45:00.000-06:00

Mossegue les branques del pol•len en cada paraula habitada per la dent

del calendari. En el combustible de la memòria,

agonitza la fruita prohibida de les lluernes, els enderrocs

de la virginitat, els cadàvers amb randes d’escuma.

Fotografía Jon Sullivan

EL FOC EN LA BRANCA DEL POL•LEN

Changez votre âme contre celle de l’agate

Alors vous pourrez goûter au pollen des étoiles

Et dénouer les boucles du mandala…

ELIE-CHARLES FLAMAND

Mossegue les branques del pol•len en cada paraula habitada per la dent
del calendari. En el combustible de la memòria,
agonitza la fruita prohibida de les lluernes, els enderrocs
de la virginitat, els cadàvers amb randes d’escuma.
Cadascú mor cada dia per a santificar la vida o, almenys,
fer-la més digerible: la superpoblació acaba en les casseroles,
i en la calma tempestuosa dels nínxols.
El paper higiènic no deixa de ser eufemisme en els serveis o restrooms;
la sorpresa sempre me la donen els ouets dels peixos,
la superfície del somni premut en algun pubis:
tot el calendari de les llanternes és ací amb les seues setmanes
de llençols i diversions col•lectives.
Resulta que el pol•len pres en culleres és afrodisíac: ho diuen
els naturalistes en els llibres de botànica;
també ho diuen els estafadors i xerraires, les xicones
de la vida fàcil que necessiten amollar l’alé en un sol gemec.
El pouet dels dies de guardar termina essent rellotge oxidat
damunt de la pedra tosca de la maixella;
riure’s és gratificant quan tots els dies tenim circ romà:
—per cert que és bon estratagema per a oblidar les hemorroïdes,
les varices de la fam, la xapa de la saliva,
la salsa de tomata en el jute de les temples.
(Mai no he vist que el bolic es resistesca a les nostres dèries:
Saltironar el tálem del seny, cremar el pol•len davall dels llençols,
fins a traure-li brillantor a la sal dels porus
en el seu riu creixent de bàlsams.) Ocorre que en el capell de totes
las aigües de les randes, caben veles a vapor, petits bots,
botelles de mar, aranyes de gelatinoses vísceres, rellotges de sucre.
Hem aprés del foc, quant ens crema el foc consumeix:
sempre és divertit jugar al suor dels ulls,
netejar les lents sense renunciar als ecos de l’epidermis,
convertir el pubis en respiració de sirenes,
memoritzar els colors del fruiter,
pol•linitzar la porta transitiva de les palpebres en plena xafegada.
El foc sempre ens satura de destins: —estretem les ungles
De la terra fins a ser humans en el desencert;
El suspens és redó en els dits: naixem quan la branca
De la carn ascendeix al pol•len i els bulliments, —de l’arbre desbordat—,
a ese oracle sense insomnis.
Per cert que als nostres ulls traspua la sal en glaçonets de gel.

Baratària, 02.I.2011

LECTURA DEL ROVELL

2011-01-07T05:20:00.000-06:00

Com la nit la pell abatuda en el despertar dels ulls. Els dards

sobtats en caure l’ànima en la fossa comuna dels quaderns gastats.

Calla mentre mor el coixí on dorm.

Ací ens alcem en el bou mort de l’enruna, en el casc

tremant dels àngels, en la ira descarrregada de les ombres.
Imagen: Fotos gratis

LECTURA DEL ROVELL

Une épaule d’après-midi/Demande le fouet

L’écorce rit comme un miroir

L’eau répète avec des mains de neige

Il faut bien que les mots s’en aillent

Épaule nue

Arbre d’ombre et de feu.

JEHAN MAYOUX

Com la nit la pell abatuda en el despertar dels ulls. Els dards
sobtats en caure l’ànima en la fossa comuna dels quaderns gastats.
Calla mentre mor el coixí on dorm.
Ací ens alcem en el bou mort de l’enruna, en el casc
tremant dels àngels, en la ira descarrregada de les ombres.
Els cantons de les vocals, per sí mateixes, mosseguen l’arbre vertical
del mostrador que jau en la gola;
mai no trobí cap altra veritat que no fóra en els davantals
del rovell i la seua sequela de rellotges grisos i els seus racons de gel;
per cert que als jardins de l’ocàs les caretes cauen
com el puja-i-baixa de la maroma de les palpebres, gastades en la caiguda
dels sostres: hi ha tantes tombes en les mans
que és impossible no veure cementeris en els porus, en les temples,
en les ungles que alguna volta han servit d’aixadella o forcat.
(Potser un dia podrem ser feliços junt als escapularis: nus,
sonant en les campanes,
guanyant al còdol les seues mateixes onades, sostenint el nord
dels ocells en el cos, mossegant el pou de les absolucions,
caminant mentre ens perdem en les voreres: som éssers
simples, encara que ens vegen com estranyes criatures mullades
per l’absència de claror, encara que ens endevinen la fusta hipotecada
de l’ànima, encara que robem paraules al past de l’Esperança.)
—Amb tu les nits pervertides de les cordes de la saliva,
les lliçons del carbó en els nus de la cal•ligrafia,
el símil esborrat del cine mut
en les dents, les ombres insadollables de la metzina, el braç
allargat de l’infern, tocant la rerabotiga del florit.
Morim en aquesta mena de cine pornogràfic: junt a les fotografies
que rebutjaren els llavis, l’esquinçament sargit de les ales,
el violí sec dels armaris de paret,
els colps baixos de la pluja amb els seus reguers de cendra.
Sovint el fred se sent en el desvetlament de les portes: corroe
la deshora del fàstic amb la creu posada en tamborinets;
el covatxol del sutze no deixa incòlume el silenci: les cadenes
es tornen amulets en les aigües de la pedra, en aquest tragí
damunt de l’abisme cec dels aguaits.
Així caminem, reclinats, en el pedrisset de la gola…

Baratària, 05.I.2010

EL MEU TREBALL QUASI SEMPRE ÉS DE NIT O DE MATINADA

2011-01-06T05:35:00.000-06:00

El meu treball quasi sempre és de nit o de matinada, rares vegades

m’acoste al paper en el dia: lladruguen els gossos, canten els galls,

la respiració trenca qualsevol flaire del reble.

Cremen els llibres amuntegats: aqueixos que he anat acumulant al llarg

de ma vida, llibres nous, usats (molts adquirits a crèdit

Imagen:Fotos gratis

EL MEU TREBALL QUASI SEMPRE ÉS DE NIT O DE MATINADA

El meu treball quasi sempre és de nit o de matinada, rares vegades
m’acoste al paper en el dia: lladruguen els gossos, canten els galls,
la respiració trenca qualsevol flaire del reble.
Cremen els llibres amuntegats: aqueixos que he anat acumulant al llarg
de ma vida, llibres nous, usats (molts adquirits a crèdit
o comprats a la Plaça Sant Josep); d’altres me’ls ha duts
el carter de llocs distants com les estrelles: són de poetes
que aprengueren a incendiar els capulins,
—Miguel, Luis Alberto, Jaime, Milagros, Pepe, Paco Basallote,
Juan José, Ramón Ordaz, María Luisa Lázzaro, entre d’altres.
Cada un esteranyina la meua memòria i obri l’aire del pa;
(torne a la meua escriptura tots els dies amb la devoció al límit
de les cortines: mossegue els escarabats de les paraules quan
s’enfilen a la meua gola, quan l’alé es torna suor
afilat: sovint el diccionari em serveix de bastó i la llum del cresol,
ocote o esca, de paraigües.)Cada realitat té les seues mateixes braçades
de romeria: jo tinc la meua junt a la passió del café fosc de la mitjanit,
de la burilla repetida al cendrer,
de les hores de la setmana mossegada de les finestres.
Sempre estic tornant a un temps d’ombres, —pluja de coixins
en la sal, teulats somnàmbuls en l’ull del silenci; aigües detingudes
en les prestatgeries o els armaris de paret, en els repeus, en la boca de la pàgina
que despengen els meus dits.
(A la nit, lentes, gotegen les ombres les seues tapaboques: els terrossos
de foscor m’embriaguen; el temps em sagna en els espills.
Les lluernes tornen amb el seu costum als meus ulls; el besllum
És més dolç que una llimonada en trencar l’alba.
Lladruga la pedra de la nit amb la seua veu de gos; taquen l’oïda
Les campanes dels calls; passen les aigües cegues del sol
Buscant un llit, potser la carn patètica dels capells.)
El meu treball en un vellíssima sabata amb arna, recolzat en el vimet
de les meues mans. A voltes s’esdevé patètica la ferida del subconscient;
però potser ningú no pot llevar-me el paisatge cec de les venes,
ni la armadura en desús dels xuclamels,
ni la col-i-flor escampada en tricicles, ni el costum de tornar
la meua boca als aguacates, ni aquest ofici de foc quan els jardins
perden el seu arc del cel. —Ningú no pot furtar el meu ros, ni l’harmònica
inefable que li posa aire a les ales.
Treballe amb l’aroma dels pins i els eucaliptus: no és un crim
construir ventalls amb la trementina de l’alé.
És salut respirar amb devoció la fusta del temps.
Es orgàsmica aquesta finestra de paraules en el quadern del zodíac.
És la sang que sacsa la porta dels trens i els vaixells.
Les especulacions li les deixe a les espines perquè elaboren
el seu mateix verí o la seua disfressa de tòxics,
o la seua vaselina per a la seua mateixa introspecció.

Baratària, 24.XII.2010

ALÉ DAMUNT DE PEDRA

2011-01-01T04:16:00.000-06:00

Pedra aquest anar damunt de la piedra. Pedres, el dringament en les clavegueres.

Pedra el morrió i el cabestre, la convulsió de la desgana,

els universos pàl•lids als llavis, aquest nou temps de pesadeses,

el prenyat rutilant del bes desoït, cansades aigües del confí.

Imágenes gratis

ALÉ DAMUNT DE PEDRA

Now I don't care what people say

And I don't care what they do…

LED ZEPPELIN

Pedra aquest anar damunt de la piedra. Pedres, el dringament en les clavegueres.
Pedra el morrió i el cabestre, la convulsió de la desgana,
els universos pàl•lids als llavis, aquest nou temps de pesadeses,
el prenyat rutilant del bes desoït, cansades aigües del confí.
Sempre els ulls en la fosca mantega dels semivivents;
el mouse damunt de la taula com un cresol,
el pensament suportant les multiplicades carneceries
del mercat de puces, la claredat virtual dels rats penats,
enmig de botons embussats de reixats de filferro, portes com cofres
segellats, finestres de vim on goteja
el vas cec del poema.
Ens morim desnonats en les osseres: la nuesa en tricicles
resulta per als ulls una experiència clandestina;
fet i fet el mirall copia les cuixes blaves als pedals:
mentre els botxins somien amb ganivets, escopetes encises,
armes d'ús militar i ales escurçades.
(—Sense dubte nosaltres fem la diferència: encara que la pedra
ens trenque els cartílags,
i la mutilació jurídica siga també aclaparadora,
ens és possible la transparència de la saliva en la llengua, sense cap altre
olor que el rent i la farina humida de les panaderies;
el rellotge ens lleva les claus: la cadira de la nostra hora és profètica,
ens apresona la lluna del foc,
el braç del litoral del sucre, la sal dolça en les randes,
el bell panteix dels ulls quan cau la fullaraca: bosc,
terra, possessa en les mans; aigües estimbades en els cossos.
Nosaltres sobrevivim a tanta boca vessada als predis erms;
i encara que ens refusem a les zones on habita el suïcida,
devem continuar caminant entre tanta vena trencada.
mai no ens fou fàcil seure per a descansar: sempre la porta
tancada o l'ull arrabassat davant de nosaltres, junt a les sabates.
Aquesta stosobra ens ha fet suar espines,
mossegar la soledat dels caiguts, la nostra mateixa soledat de passos,
la pols pedestre de les ironies,
la boca invocant paraules benefactores: per això portem
vil•lans marcits com pues en la gola, graners buits
d'espavent, dents fosques de rovell.
Amb tot allò que dol l'esperança, et pense esguitada d'esperma,
estesa damunt del llençol del desig;
amb tot et sent en les finestres i en l'hora domèstica del dinar.
Així de senzill, com dos ésseres terrestres.)

Baratària, 30.XII.2010

DÈRIA DE JUGAR AMB LES PARAULES

2010-12-29T15:48:00.003-06:00

Imagen tomda de: Fotos en blanco y negro

DÈRIA DE JUGAR AMB LES PARAULES

Yo soy el médium de estos arrebatos

y está mi sueño de anillos colmados.

JOSEP PALAU I FABRE

De bell nou en aquestes aigües del foc com la llum del batec.
Mèdium creixent en el dubte: —aquesta dèria d'escometre l'esperança
jugant a les paraules, tocant el sòl fondo dels ossos,
mossegant les baldufes de la nit, despullant els ulls
en el quadern del melic: punt d'ebullició de les meues idees,
i de la flama que delira en les dents.
La barba ha crescut en la tebiesa de l'abecedari, conec la pluja
que humiteja els meus ulls,
la mata d'aire que mossega el meu pit,
les baldufes de les vocals amb el cordell de la saliva.
El porus no envelleix quan els ulls transpiren la branca crescuda
de la llum, quan veritablement és casa la milotxa.
Viatge amb elles com l'escapulari penjant del pit:
—cada una és la prolongació de les meues sabates o de la ferida;
passa que a voltes enmudeixen com les anous;
mosseguen com els amants lacerats pel vertigen;
cremen com la nuesa primera en les ninetes,
cremen pertot arreu: en la butxaca són monedes inaudites,
libèl•lules acorralades on la pluja les desperta.
En la claredat arravaten cada ombra de la nit:
la nit les mastega fins a ofegar-les al pit. Coixins misteriosos
al peu dels llençols; mai no dormen en l'univers de la saliva,
en el pedrissó de la cuina, en els murs apretats de grafiti,
cremen com la brea, el kerosé les alimenta,
les muntanyes, els cavalls, les sabates, els trens, els vaixells:
en cada lloc escapen de l'espill: són aqueix espill viscut del pol•len,
la lluerna penjada de la porta,
el carrer amb mosques i morts, els pous macabres, els fèretres
i cementeris: —en cada lloc bull el seu alambí.
En cada taula criden en la truita, en cada trau mosseguen la camisa;
lladruguen a voltes, abraçades al crim, arrasen els vastos ulls
de la intempèrie; tremolen cenyides a la boca: beneïdes paraules
de tots els dies, tan necessàries com un bes o un abraç.
Resten pulcres mentre el desig no les arqueja: reivindiquen
els meus somnis, afinen l'harmònica de la meua nostàlgia.
(I, tanmateix, tu les immoles com unes monedes de cèntims,
les vesses en la pols de la indiferència,
les llances a la injúria de les pedres, les fas sords cistells
de salmorra: les tornes cegues com la fullaraca damunt de les rajoles.)
Jo, mentrimentres, continue recollint-les en el bossot de la memòria.

Baratària, 28.XII.2010

SAINT GEORGE: DARRERA ESCALA

2010-12-25T07:36:00.003-06:00

SAINT GEORGE: ÚLTIMA ESCALA

Lejos del centro ya de Salt Lake City, al sur, entre los desfiladeros.
La carretera 15 como un viejo dromedario, las aldeas disfrazadas
de postales, la respiración henchida y los ojos en su esplendor
desbordante: la aurora se disfraza de hierbabuena inefable, tiembla
el rostro sobre los pergaminos tendidos de las estribaciones.
Casas de madera y techos de fantasía, escorpiones pétreos
atravesando el desierto: el frío entumece mi aliento, aunque parezca
paradoja esta gota de universo en mi pecho.
Aletea un leve viento de tormenta: en las áreas de descanso fumo
un cigarrillo, mientras otros caminantes pasan con el insomnio
en el volante. La alacena del albor no cabe en mis manos,
ni yo puedo contener mi regocijo.
Hambrientos, la noche nos devora con oceánico azoro. Sí, es espesa
la noche y ese tragaluz que apenas divisamos en las fronteras.
El frío no cesa aún en el desierto. Es como ir descalzos y en sigilo
atravesando las montañas Rocosas y parte de los Apalaches.
Nada esquiva la sed de la hoguera, ni la hoguera apaga el vuelo:
—Beatriz, Alfonso, Rosario y yo, escribimos en el cuaderno del paisaje;
Abrigamos el parpadeo del tiempo con las horas familiares;
Subimos a la tarjeta postal de la fantasía, mientras aprendemos
De los pájaros, mientras el sendero nos cuide como en casa.
Pasamos ciudades y ciudades en desvelo con un tráfico despejado
Hasta el alba: —no vimos a nadie saliendo a hurtadillas del bosque,
Ni desconocidos con un puñal en las manos.
Las Vegas en la noche, es una fiesta irreal imaginada o resucitada:
Ahí nadie duerme con su verdor de luces, —nadie permanece, tampoco,
Al pie de las ventanas, nadie despierta de su íntima noche
De juegos y apuestas.
Al final, pusimos el mantel sobre la mesa y comimos: afuera otro
Paisaje ya: verde y frío y otros roquedales amarillos,
como los de Pasadena y PaLmdale en California…

(Escrito en el camino a California desde (West Valley, Salt Lake City, UTA en vehículo, --14 horas--11 de diciembre de 2010.)

L’OFICI DE LES PARAULES

2010-12-23T16:05:00.003-06:00

L’OFICI DE LES PARAULES

Ahora decido recrear el cuerpo de la vida
sin que dejen de oírse en el tedio de las tardes
las extrañas palabras de este siglo.
LOURDES GONZÁLEZ

Cap paraula no deixa de ser tal en el cercle dels segles;
totes són vísceres, cavalcadures, batalles de cos i llit.
A voltes són aqueixa nit habitada pel brufol i els rats penats,
a voltes fosques com l’horitzó que es perd en la malesa:
—sense dubte tenen massa ales per a la meua set nua:
llunes i universos comestibles.
No hi ha camins que prescindisquen de la seua flaire,
ni setmanes sense escopinades, ni parets sense oblits.
Si bé són innecessàries al llit, sovintegen en el mercat,
albirant la seua boca d’orquestra.
Per a aquest món de pólvora i plors, val la seua humida flaçada,
els ocells descalços damunt de l’herba,
el mapa blau del somrís amb el seu volcà de sucre.
Existesc i després les perpetue en cada pàgina que es fon
en les meues ninetes; davallen a les meues mans amb la seua camisa redona;
filen els tramvies del fum fins a soscavar la tristesa.
—quant pesaven en la valisa de Vallejo,
en el Ciudadano del olvido d’Huidobro, en La espada encendida,
de Neruda, en els Mal de amores d’Óscar Hahn?
Quant pesaven en els Diàlegs de Plató, o en Sòcrates, Heràclit,
En Descartes, Goethe, Góngora, Quevedo,
l’abís amb rostre d’arbre, els discursos cecs dels objectes,
l’home arrossegant les paraules imprescindibles,
—les de sempre, sense vacil•lacions, suportant la llum de l’aigua?
Hi ha paraules comestibles: primer es balbuceja l’escriptura;
Hi ha paraules que és precís tirar-les en paracaigudes;
Unes altres haurem d’engolir-les com l’oli de bacallà,
I d’altres, no menys importants, es fornegen al tinter de l’infinit.
Hi ha paraules per a tots els gustos:
depén una mica de les flaires que estiguen en la balança;
sense dubte hi ha paraules coentes: inodores i incolores,
i hi ha intermedis per a evitar les ensopegades en dejú
i la mala digestió.
amb la meua miopia, em proposí emprar les dels ocells. A ells els dec
el monòleg amb les estrelles, els dies de matinada,
l’aire fresc que s’amuntega en les meues esquerdes.
Descarte les paraules suspicaces per allò d’una indigestió:
a voltes només són ombra o espill del meu rostre;
hi ha moments que es converteixen en exili dels somnis…

Baratària, 21.XII.2010

VOL DALT DEL MOLL

2010-12-21T18:20:00.003-06:00

VOL DALT DEL MOLL

Me senté en el resquebrajado embarcadero
y me puse a contar los años de mi vida.
Los arrojé a las golondrinas de mar
que se alejaron volando con ellos sobre los juncos…
WERNER ASPENSTROM

Empresonat en els meus bategaments, faig recompte de tots els ocells
que viu en la meua infantesa, —els reals i els imaginaris, la roca fosca
dels escarabats, els secrets que sempre escanyaren
el meu quadern i tornaren un desastre la tinta de la meua saliva.
Dalt del moll desolat del calendari, els peixos en la seua
edat dura,
la fusta moribunda damunt de l’aigua
i el paraigües del vent com una bandera il•legible.
Hi ha dies que les espigues s’ofeguen en la gola dels guals;
fosques vestimentes acaben corroent la boca:
així sobreviu la pols en els meus ossos, i els cànters de l’escuma
en les síl•labes. En la salmorra de les vèrtebres,
el temps com una pulsera d’aigües contaminades, —la pedra remota,
els llavis esquerdats de tanta espera: els ulls es perden
en la seua mateixa pluja, ulls separats, dispersos en les paraules.
Ací passí llargtemps reunit amb les ombres, lluny del pa
i a prop del rovell, —a prop del dubte, mastegant l’aigua
lenta de la memòria.
Fins on arriben les xarxes de la nit, els peixos devorats
per la sorra, els trens que perdí o em deixaren errant en les finestres?
—Grisos baixen dels ulls els fils de la sal
per a convertir-se després en pedra, o en paraules l’essència de les quals
manca de claredat plena.
(Ara compte els anys fins a deixar la boca buida: les paraules
van enumerant els records, l’escalfred puja fins a les cambres
de la sang, estranye la vida entre aquells llençols de pluja.
Estranye les dents de les escales,
la nit ènjada de les ninetes, el magatzem dels somriures,
l’armari de paret amb l’enigma dels rellotges, els minuts entrellaçats
de les mans, els sons desmesurats de les parets,
el cavall de fusta, ara. Esdevingut cendra.)
hi ha dies que el vol es deté als murs quotidians:
retorne a la camisa dels cementeris, a la mortalla de les formigues,
a les mateixes mans del subsòl, a la llavor davall de les pedres,
al riu de les coses comunes,
a totes les flames apagades per la pols.
Torne als carrers trencats de la foscor: cara i ulls es perden
En la fusta molta: l’asserradura que desemboca en les meues palpebres
Com un riu de ferides cremades…

Baratària, 20.XII.2010

WEST JORDAN

2010-12-18T06:08:00.003-06:00

—cada dia ha sigut
Un periòdic inèdit per a escriure els somnis.
(Algú podrà dir que són somnambulismes del consum,
Dimonis del capitalisme),
Però passa que sóc viatger de búfals sense fatiga: irremeiable
Ràfega de pergamins i poeta d'estranyeses.
Fotografía André Cruchaga

WEST JORDAN

Huésped es el que ha de partir, al alba.
FINA GARCÍA MARRUZ

Tot sembla harmonia a South Valley, Best Buy, Kohl's,
Lowe's, Ross, Sam's Club, Sears Grand i Target, —cada dia ha sigut
Un periòdic inèdit per a escriure els somnis.
(Algú podrà dir que són somnambulismes del consum,
Dimonis del capitalisme),
Però passa que sóc viatger de búfals sense fatiga: irremeiable
Ràfega de pergamins i poeta d'estranyeses.
Així que el meu sossec es troba en la pell eriçada de les paraules,
En la calabruixa i en l'iceberg; en l'ebullició de les voravies.
De sobte em recolze en el coixí de l'aurora. La llanterna
Del xiuxueig reconstrueix la memòria,
En la roda inconclusa del sol, en el dia nocturn del cel.
En creuar el carrer, he d'afonar les meues sabates als promontoris
De neu, en aqueix blanc espés de gavines.
Ací em deixaria créixer la barba fins als genolls per a suportar
El fred sense esbargir d'escriure en el meu quadern de notes.
L'aigua forma parets on no es banyen els ànecs ni les burilles
Queden a mercé en les voravies. Aquesta part de la ciutat sembla
Una molsa blanca als meus ulls.
He vist animals gèlids caminant pels carrers
I vellards prenent café negre cremats per llençols muts.
Pose els meus ulls en els corbs: i llardegen els estaules i formigues
Devoren el pixum de la lluna,
Punxen amb el ventall de les seues ales negres, en contrast amb els arbres
Dentats de blanc. De sobte al lluny un cèrvol,
batega als armaris blancs dels canons.
De sobte tremolen les dents davant de tanta església enlairant-se
Fins al cel dels mormons, amb mestissatge i sincretisme.
Allà el dia trencat per les faules. El dia sense anatomies certes.
El dia sense fulles i els gossos llepant els guants de la neu.
Només en les xemeneies resten els mocadors. Vacil•la el somriure
Davant de les parpelles gelades, —davant de la saliva patinant
En la llengua. Queden intactes els predis erms de l'herba,
I la dansa de les culleres dins del got bullint de café.
Mentre els esquirols fugen a través del fil de les branques sense fulles,
Els semàfors omplin de llums la fila de carros.
A ningú no li resulta cridanera aquesta penombra quotidiana. A ningú no li fa
Que les noies entelen els seus pits amb aquest paisatge
Enfarinat. A ningú no li fa la lluna subterrània penjada de la finestra.
A ningú no li fa entrar i eixir dels inodors,
I mastegar l'insomni sense llevar-se els guants i l'alfabet
En gotes de fred. A ningú no li fa ja creuar el somni en gòndoles
I menjar abrigats de cap a peus.

West Jordan, Utah, diciembre de 2010

HIGHWAY

2010-12-16T17:47:00.004-06:00

HIGHWAY

Se proyectan diapositivas con mi historia
entre el pesado olor del cloroformo
Bajo la niebla del quirófano extrañas aves de colores anidan
PERE GIMFERRER

En la profunditat de les paraules, el lent i pregon rostre de la neu.
Respirs de fred sobre la nit blanca, —silenci d’ocells en l’aranya
Dels arbres. Cada minut la pell fon la seua mateixa flama,
Les mudes voravies
Dels transeünts que es perden enmig de noms silenciosos.
Des dels canyons de roca i pins, Taylorville, Alta, Snowbird, Silverlake,
Encallen els meus peus, en les altes habitacions d’un aquari de gòndoles
I jaquetes i suèters.
Hi ha dies d’absoluta sal en tots els rails de Grantville i Tooele County,
Hi ha dies colmats d’arbres freds: viu la meua ànima amb aquestes llunyanies,
Amb aquests braços invictes damunt de la roca coberta de sal.
Aquest món d’empremtes escriu damunt de les meues ninetes,
—en les nits les ciutats
Cobreixen el seu faïment d’oblit,
Els seus trossets de silenci en els cabells.
Òbric la meua respiració a allau de paraigües que usen els violins de la pluja.
Vaig d’un costat a l’altre. Anem d’un lloc a un altre:
Els ulls sempre estan assedegats de tendreses, d’aire,
D’estrelles i fins i tot de mans
I braços, — immola sovint el joc del fred damunt de la taula,
Els guants del calendari, les estovalles preservades de les voravies.
Darrere de finestres transparents, els corredors pengen d’espills,
Incessant neu
Picoteja els ulls amb la seua obstinada labor d’au.
La blancor escopeix la seua persistent fusta, les ciutats pressentides
En peixos ofegats, el fred suïcida inclinant-se damunt de la gespa.
Hi ha fragments de fosforescència mirant-nos; a través dels dits
Passen els llums artificials del calendari.
Tots els dies travesse els carrers
Amb un sens nombre de noms estranys, amb aqueix llum metàl•lic,
Sense escales,
Amb espais de llargues palpebres que es perden en l’escriptura.
A vegades em detinc als cantons per a respirar
Sense portes aquesta nostàlgia
De mirar i no mirar allò que perdura. (Entenc que tot és efímer.
Ho és el món
I aquesta densitat de llençols damunt del cos. Ho és cada rellotge i l’orgasme
Que origina les respostes de la matèria.)
Jordan Landing i West Valley tornen la meua devota mirada
De transeünt alienat.
Els ulls deixaten els seu ofici de memòria.
Cada nit busque els meus rius del meu costum:
―la flama promissòria del calor,
El dia amb les seues mans de vent, la casa disposada al deliri,
Els dominis del somni amb la seua realitat incorporada.
De sobte en caminar, m’ateny la pluja i el seu insomni erràtic
El blanc esmeril dels passadissos i la lluna sumida
En una nevada d’escalfred.
De sobte, als ràfecs de la demència, un cigarret em serveix de xemeneia.

Salt Lake City, UTAH, diciembre de 2010.

CORC INNAVEGABLE

2010-12-13T10:01:00.003-06:00

CORC INNAVEGABLE

Cuando en el río de soledad que, a veces, nos recorre,
un álveo seco, piedras
con huella de lavados imposibles,…
ALFONSO CANALES

El corc de la nit té cambres fosques. Dents hostils
Per a morir lentament en la panaderia de les paraules.
Encara no s’ha cansat l’enveja de la seua desventura: Mossega
Trens en el seu amarg aprenentatge. Passa que al treball
El nomenen sort,
I al corc pa diví. A l’oci, desventura; a les portes, falsos
Murs. Costa entendre els éssers derrotats per la mediocritat.
Viuen en el rectangle del sofriment.
Dessagnen les seues vèrtebres i les seues genives. El temps no els abasta
Per a doldre’s i culpar uns altres dels seus mals.
(Tu i jo sabem d’aquestes nits de cendra que pillardegen
Les temples damunt de la polseguera de les ones, d’un mar glacial
De sentiments recorregut per alacrans innecessaris. Sé que ens
Colpegen el somni, però en bescanvi, nosaltres sí sabem el rumb
De les nostres sabates, les escoles d’estàtues que ens envolten,
L’anilina de gos que llepa els turmells, els ulls cansats que cauen
Damunt de nosaltres sense transparència.
Sabem que cantem i volem. Sabem el lloc precís
Destinat als bornis, l’escarabat d’escuma enganyosa damunt de
La taula, la puntuació inexacta dels incestos.
Hem hagut d’aprendre a caminar amb la butxaca plena d’espines,
Nadar en la piscina de l’enveja, menjar entre l’alumini
De les boques falses, descobrir els lingots de metzina
En el calendari. Hem sigut pacients davant l’asserradura de l’odi;
Sota el fum hem sigut abatuts.
Ja volgueren tindre la felicitat nostra, tindre també el nostre odi.
Però ni això els donem. Els deixem els carrers perquè hi cremen
Com éssers somnàmbuls, les voravies, els aliments.
Tant de bo aprenguen a mastegar allò necessari. Tant de bo un dia els abaste
La felicitat. Tant de bo un dia, almenys muiren amb elegància,
I no dediquen les seues dents a la ignomínia.
Tu i jo, que ho sabem, donem-los síl•labes de sucre perquè les seues vides
Siguen menys fosques, menys virulentes, menys inexactes.
Donem-los tasses de llampecs cristal•lins, rosada amb mel
I fins i tot una porga perquè llaven els seus budells. Donem-los tancs
D’oxígen; no poden respirar a soles, necessiten de la nostra
Ombra. Els dol la nostra felicitat. Els dol la nostra fosforescència.
Deixem-los que s’escorren pertorbats pels seus somnis maniqueus.
Tal vegada un dia troben la seua mateixa felicitat i masteguen formigues
D’un altre planeta, d’uns altres matolls amb lluernes.)
Nosaltres, gaudim de l’amor que ens tenim. Gaudim-nos
Cada dia en els kilómetres de llum que tenim. Nosaltres mosseguem
La boca blava dels porus, la boca de la rosada: —Deixa’m cantar
Damunt de la palmera del pubis i enfarinar el vellut de la lluna.
Deixem que els nostres enemics cremen en el seu mateix foc; nosaltres
Al capdavall, tenim el nostre mateix cel amb arrels pregones.

Baratària, 23.XI.2010

POSSIBILITAT DE L’HORITZÓ

2010-11-22T04:23:00.003-06:00

Quan tot es fràgil, dubte de la possibilitat de l’horitzó.
La llunyania sempre està carregada de sospirs. Hi ha camins de lava
Vessats al voltants dels túnels de la sang.
Imágenes gratis

POSSIBILITAT DE L’HORITZÓ

Para picotear sobre mi fría palma
bajan aleteando las estrellas…
JOSÉ MARÍA HINOJOSA

Quan tot es fràgil, dubte de la possibilitat de l’horitzó.
La llunyania sempre està carregada de sospirs. Hi ha camins de lava
Vessats al voltants dels túnels de la sang.
(No som inevitables als claus, ni a l’espantall
Disfressat d’espill, ni a les monedes embriagues que broten del somni.
Què perdura de nosaltres després de tanta vigília,
De tants afrodisíacs metafísics
Damunt de la gespa d’aquests dies estranys, presents de punys
On cauen els raïms del crit, la sorda làpida sobre el prisma
D’allò profà? —Potser mai no sabrem quins horitzons ens són
Benignes, què de vulnerables en som amb les nostres ales, quines muralles
De símbols ens lleven la fam,
Quina nit ens espera en el quiròfan.
Tu i jo alçats amb el nostre crit. Morim trencats en la nostàlgia.
Cada voravia és un silenci al•lucinant. Veure les possibilitats
És saltar nus sobre l’erm. La sedició ens mossega
Amb el seu calendari cansat. Ara mateix renuncie a la riallada
Per a endinsar-me en aquest riu blanc de llunes, —en aqueix esplendor
De llibre obert a múltiples possibilitats.
En algun lloc del pit, el prisma del foc ens enllumena.
En dit arcà ens omplim de boques promeses.
Res no és estrany a jutjar pel bategar de la sang.
La llum no és qüestió de misteri, sinó el contrapeu a la boirina,
A la foscor, a la cendra, al sutze dels cellers.
Els pensaments baixen com monedes als peus; els jocs
Somnàmbuls parlen de la becada, l’agonia del paper i la tinta
Entreoberta de la vigília: —les aigües mai llostrejades en les temples.
Estem sempre, per cert, en allò relatiu a les velles preguntes:
En la fulla de l’espetegada,
En la claror silenciosa, lleu dels vil•lans.)
Vaig, tanmateix, enmig de tanta foscor, reptant en l’alba.
Tu no dorms, de sobte, pensant en els dies vinents; jo només
Faig recompte dels sements continguts en l’univers dels meus somnis.
I em done compte que tot món cap en el cossí de les meues mans,
En una paraula, en un armari, en un llit sense llençols,
En una taula amb comensals, en la respiració, en el sol damunt
Dels muscles. Necessitem el gos que lladrugue a les fosques per a
Albirar les ombres. Necessitem un coixí de formigues
Per a no perdre els dies col•lectius.
Ens devem tot l’ahir i el present. L’horitzó és un espill
Proper a les paraules que pronunciem en la escuma…

Baratària, 20.XI.2010

INSOMNI DE LA REALITAT

2010-11-20T11:01:00.002-06:00

INSOMNI DE LA REALITAT

Las habitaciones son las mismas
con los mismos muebles y los mismos cuadros y no obstante
no era así, no era esto, fotografías antiguas en lugar de mi madre,
de mi padre,…
ANTÓNIO LOBO ANTUNES

La realitat dibuixa els nostres insomnis a l’altura del cap.
Obri ciutats mudes, instants d’ulls cansats.
Muts anem per damunt de la nit de la ferida, entre mobles de dubtosa
Procedència, entre ventalls que cobreixen fotografies del pretèrit.
Mossegue el perfum destenyit de les ombres, els reixats foscos
Dels ulls quan perllonguen el trecaclosques dels cabells.
Hi ha realitats deixatades en el crit del pit.
Hi hay una sola realitat que recorre l’infinit: l’insomni amb els seus
Escarabats diürns, els sobrenoms netejant l’aire, el rave
iodat per a llevar les taques de la pell i els analgèsics a base
D’herbes. Sóc només una llarga vigília oculta en antulls per a evitar el sol.
L’escarniment continua ací, puntual, com els rellotges.
Es juga a l’amor de manera perillosa; cruixen els cartílags
De la indolència; supura estranys líquids la pústula.
Es quasi impossible llavar els calcetins i dormir acostats al foc.
En comptes d’afirmacions, em nega l’asfíxia i el respir d’altres.
La llum resta erta entre vaixells devastats pel caos; trencada la taula;
Inesperat el dissimul i la feixuguesa.
Ens assetja la metzina vestida de turgència.
D’una llengua gemegant, passem a l’ull avar del descrèdit.
Ningú no em parlà de l’obsessió diürna dels silogismes, ni de l’arena
Salobrosa d’algunes respiracions en penúria.
Allò ben cert és que ixen al carrer els que dormen soterranis; els perdigons
De la ficció mosseguen les vísceres.
—(El patetisme és atroç en una època punxant, encara que sempre
Ha estat ací, les estovalles cremades en els badalls,
La boca a les fosques en el mapa sense brúixola, el camí de pols
On es perden els somnis, la llum que de sobte és branca seca.
Els focs trafegats ens devoren fins i tot els engonals;
El llit sagna amb el seu bulliment de cruixits,
El fil del rellotge talla els horaris, impregna la seua consciencia feridora.
De sobte viure és trobar-se amb la impaciència del sèpia,
Amb les ungles llargues del joc de naips o daus,
Amb la doble galta mastegada,
Amb la gespa aprimada pels sentits,
Amb les arestes de l’aigua al punt del migdia,
Amb el fluir de les caretes, absent de tot rostre cognoscible,
Amb el yogur dels estranys contrastos de les llavors,
Amb el vol inassolible, respirable en la foguera de la fosca.)

Baratària, 18.XI.2010

CADIRA DE LA AMBIGÜITAT

2010-11-19T11:50:00.003-06:00

CADIRA DE LA AMBIGÜITAT

Está la mente quieta como inmóvil palmípedo
las horas se derriten los minutos se agotan
no existe nada más que agonía y placer
CARLOS EDMUNDO DE ORY

Entre l’esquerda del finestral, l’anhel de sobte arrabassa les estovalles.
Ara l’olfacte descendeix fins a les baldes. Les escales baixen
A la profunditat del vent, a l’olfacte del secret.
Aquella cadira pegada a la porta, ara és tan sols fum i memòria:
—Dins de la seua austeritat bigarrada, la tomba de l’entranya, el rellotge
De puny penjat del capell, del ventall que desfa les seues arestes.
mai no sabem què fer amb els draps del desastre, ni amb la mobilitat
Del trànsit, ni amb aquesta follia d’ulls sobtats.
Cert és que el fang té les seues mateixes fissures. La fusta. El pedrís.
Les sandàlies que es troben ací llepant el sòl,
Les certituds i les indefinicions. Tot ens rosega. Ens punxa. Crema.
Restem nus i coberts d’aigües abrasadores.
D’escumes i llances i bulliments i dolors esguitats i alegries.
Sé ben bé d’aquests camins del dia i de la nit:
He romàs negat de camins en el mateix lloc.
La realitat té joguets blanament foscos, lleus, pesats,
Com un cor madurat en el granit.
Com els somnis nets en un dia fosc, desdibuixat.
Com el paraigües dormit damunt del vòmit d’un terrat.
Com l’astella ja inaudible en el costat de la carn.
Com el cancell borrós de l’orgasme transcorregut en líquids insomnes.
Com tota la llum còmplice de les estaules.
Com les aigües termals del fred creuant l’ànima.
Com els gossos repassant la lliçó de les puces.
Com el pit estés en l’hamaca de l’horitzó: —pla, còncau,
Arrelat a l’ombra famolenca de les dents.
Com la nit, sorda, escanyada dels mocadors, cel fondo
De la palpebra, obert a la complicitat viscuda de l’ocote o al kerosé.
Com la mirada oberta de la mort, la nit braceja en la llum
De l’espill, alfabet gastat de la matèria. Propera llunyania de la foguera.
Com el piló de sucre, amarg en la deixalla de la nit.
Com allò simple i allò múltiple suspés en glaçonets de gel.
Com la porositat del peu en els ossos, escuma viva del planeta.
Com rosegó per a milers de persones, sense pensar en els dits
De totes les fams, estómacs fermentats amb llet agra.
Com tots els mànecs del sol, rostres de perenne fugacitat.
Com la mirada insomne del cel, tots moren en la porta del desvetlament,
Com la sal genesíaca de l’esperma damunt del velam de les aigües
Subterrànies de les randes, mars vivents —tu i jo—,
Encallats en aquesta cadira destenyida de la fossa…

Baratària, 18.XI.2010

DIES ÀVIDS EN EL BATEC DEL TEMPS

2010-11-17T17:15:00.004-06:00

DIES ÀVIDS EN EL BATEC DEL TEMPS

Mi nombre es alguien y cualquiera.
Paso con lentitud, como quien viene de tan lejos que no espera llegar.
JORGE LUIS BORGES

Som tot i no-res, —dies, setmanes, mesos, rostres avesats
En la mística de l’obstinació, en la purificació absurda del temps,
Encara que aquest amb perillosa mort ens avente al buit, savis de cambres fosques
I pitonisses destres a desfer la innocència.
No sempre és possible arribar fins a la llunyania del cerç, per molt a prop
Que estiga de les nostres mans.
Hui necessitem d’unes altres flaçades per a acarar el fred de la intempèrie.
O senzillament restar nus pensant en els espais somiats,
Fosquejant en un guacal erràtic,
Mossegant sense clemència l’arrítmia del rellotge damunt del paviment.
Hi haurà qui fuja sempre del vertigen, de l’ira acostada al somni.
Necessitem llevar el rèquiem als peixos de cada dia.
Al damunt de l’aigua hem de relliscar el tobogan premonitori del País.
El destí és ací el començ de la pluja, la cendra del rellotge
En el testament de la consciència, el ritus estrany de les negacions.
mai no arribem a ser, sinó l’heretat de les agulles, la frontera
Del dictat, el passadís de les asimetries de l’isòsceles.
Sortosament, el camí es perllonga al dellà del somni del filòsof.
(Tu i Jo, tocant les portes tancades de la nit. Les cartes del 7
De bastos o el d’espases o el d’ors, invocant signes de recurrent
Deliri, respirant els canvis d’estació dels portals.
Masteguem la diàspora de les postals i el folclor de les paraules.)
Hi ha dies, sense dubte, d’irreparables abismes:
Hi ha uns altres que el trenc d’alba es masturba el ros damunt del teulat.
I uns altres fallits vestits de la disfressa. I uns altres, tan efímers com la felicitat.
Allò que ens queda, sovint, és l’equívoc i la perversió:
—El llenguatge de l’imprevisible, l’entrecella agra, la malícia vestida
De magnanimitat, l’erm fosc de l’aiguavés.
A la fi, sense dubte, el temps s’encarrega d’enderrocar les tanques de l’ombra.
Cadascú juga, doncs, a risc del seu mateix joc:
—En el moment de la mort, el silenci i la terra són el mateix
Per a tots, sense importar l’espessor de la fusta.
Costa, sovint, diferenciar el somriure del sarcasme; la pau decantada
Entre un minut de calma; l’equilibri del pètal i la remor
De la fullaraca; el silenci de les finestres i la inamobible soledat
D’un alé en conflicte amb la llum;
El mar, únic amb la seua anadura i les aigües estancades de l’albelló;
La velocitat de la llum en les ninetes i l’huracà que avança damunt
D’un congost; la set de ser oblit, i l’oblit que ens gela l’ànima.
Així ens tornem interminables o efímers, necessaris o prescindibles
En cada quartella que escrivim en el quadern del temps.

Baratària, 16.XI.2010